Història U.E.S

Us presentem la història de la Unió Esportiva Santboiana gràcies a Josep Lluís Sirvent, una entranyable figura de la Unió Esportiva Santboiana, autor del llibre UNIÓ ESPORTIVA SANTBOIANA · TRES QUARTS DE SEGLE D’HISTÒRIA (versió octubre 2001) i col·laborador destacat en totes les comunicacions històriques del nostre club.

L’ HISTORIA DE LA U.E. SANTBOIANA

La U.E. SANTBOIANA fou fundada el 4 de juliol de l’any 1921 pel il·lustre Santboià, Baldiri Aleu Torras, que havia conegut l’esport del Rugby quan estudiava veterinària a la ciutat francesa de Toulouse, practicant-lo i enamorant-se d’ell.

Al acabar els seus estudis i tornar a la seva vil·la nadiua per instal·lar-se professionalment com veterinari, l’entusiasme que se havia apoderat d’ell  pel Rugby , el va portar a intentar convèncer al seus joves amics de la tertúlia de “Cal Ninyo” de Sant Boi, sobre la bellesa i virtuts d’aquesta practica esportiva desconeguda fins a les hores al nostre país  els va proposar iniciar-se en ella, per la qual cosa va resultar una ajuda inapreciable el fet de que s’anuncies la realització d’un partit de Rugby d’exhibició entre els equips francesos de Primera Divisió : Narbone R.C. y U.S.A. Perpignan, a benefici de les víctimes de la Gran Guerra de 1914-18, al camp del R.C.E. Espanyol de Barcelona,  el mes de juny de 1921, que varen tenir l’oportunitat  de presenciar el Sr. Aleu i els seus  amics, i del que varen sortir entusiasmats.

 

Amb un esperit molt propi de l’època, aquest grup de joves Santboians, varen decidir organitzar un Club per  jugar al Rugby i varen començar la seva tasca divulgadora no sols entre els seus conciutadans, sinó en la propera Barcelona a fi i efecte de que d’allà sortissin també entusiastes esportistes amb ganes de competir amb ells en tan noble esport.

 

Com conseqüència de tot això es va crear la Unió Esportiva Santboiana, que en la seva acta fundacional datada el dia 4 de juliol de 1921 i que en els diferents redactats dels successius  Estatuts dels que s’ha anat dotant al Club, se ha tingut molta cura en declarar que  “…. els seu objecte  (de l’entitat) serà la pràctica i difusió de l’esport amateur, especialment el Rugby …”.

 

Amb la creació d’altres Clubs a Catalunya,  es varen iniciar de forma immediata les competicions, essent la primera de les mateixes la Copa “Real Societat de Carreras de Cavalls” disputada entre quatre equips : C.E. Catalunya, C.N. Barcelona, C.N. Athlètic i U.E. Santboiana, en  forma de Torneig de tots contra tots i  guanyada per la U.E. Santboiana , que va jugar el partit decisiu als terrenys centrals de l’antic hipòdrom de Barcelona situat a l’actual Zona Franca de la mateixa ciutat, el dia 2 de maig del any 1922, contra el  C.N. Barcelona, batent-lo per  3 a 0, assaig no transformat (puntuació de l’època assaig = 3 punts), obtingut per Dubois.

 

No pot ací per menys l’autor, que reproduir la ressenya periodística signada firmada pel Sr. Sancho de Acuña, que va aparèixer el dia següent a l’esmenat partit, i que a mes a mes de la descripció acurada i fidedigna del mateix, ens ofereix la possibilitat de reconèixer alguns vocables que han variat amb el temps i que s’empraven  als inicis d’aquest esport per traducció literal de les expressions angleses originals.

 

” ………   El partit ha estat el acostumat en tots els campionats , quan hi ha dos equips a la palestra que es temen, quasi tota la tècnica es limita a intentar ultrapassar les línies contraries sense deixar desemparades les pròpies.

 

Però quan el punt flac del contrari, es descobreix, encara  que sigui lleument ,llavors se l’ataca amb ímpetu arrasador i s’esfondren les seves  línies  per aquell lloc i arriba el desbordament i darrera d’ell la victòria.

 

Tot això es pot dir que va ésser el partit d’ahir , un partit de tempteig, en el que tots buscaven el punt vulnerable de l’adversari i quan un d’ells es va manifestar per un instant inferior, se li va marcar un assaig i va perdre el partit

 

Y aquest va ésser el C.N. Barcelona, que en un atac de la Unió Esportiva Santboiana, es va desconcertar una mica i va deixar que la línia de tres quarts blava ultrapasses les seves línies i es varen llençar  a per totes.

 

S’ha de fer constar a favor dels derrotats, que a poc de començar el partit, va tenir que retirar-se el seu mig d’ apertura, fortament  lesionat, que fou substituït  per un suplent  i  això, quan es tracta d’un  jugador com en Fàbregas, valent i coneixedor del joc com pocs, es una desavantatge mes que notable.

 

A les ordres de don Jaume Camino, es varen alinear els equips de la següent forma :

U.E. Santboiana  :    Valls, Puig, Aleu,  Vinson, Dubois, Reynard, Petit , Roig, Paloma, Lleó, Artigas, Sanromà, Costa , Ferrés y Garrigosa.

 

C.N. Barcelona  :    Lasplassas, Laffite, Casals, Trueta, Lavilla, Vernis, Fàbregas, Amigó, Barnils, Menéndez, Rosich, Tusell, Palau, Gispert y Vidal.

 

Escull terreny el C.N. Barcelona i surt la Unió contra sol i vent que bufa amb prou duresa..       Lluita (melée) al  mig  del camp seguida de sacada lliure (cop franc) a  favor dels blancs, que inicien l’ atac,  estant be a la  defensa en Reynard. .   Dos atacs d’ambdós  equips, que son salvats per Lasplassas i Valls respectivament, fent sortir la pilota a toc (touche).  Dubois arranca a bon tren, tallant-li  el pas  en Lafitte amb oportunitat.       Domina una mica el  C.N. Barcelona,  que desenvolupa  un joc apreciable, encara que molt  tancat.      Fàbregas es retira lesionat  i  el  substitueix en  Meléndez .   El joc comença a endurir-se per ambdues parts .       Hi ha un moment en que solament juguen els defenses (darrers) , enviant-se una sèrie de desplaçaments (xuts) poc eficaços, però que salven situacions de perill.       Es  torna a iniciar el joc als vint-i-dos metres, recollint en Costa que ataca sense resultat.     El C.N. Barcelona talona  un ciri (xuta una pilota a seguir) i aconsegueix una sacada lliure (cop franc) , desprès del que s’arremet amb fúria obligant  als  seus adversaris a marcar un assaig de defensa (contramarca o anul·lat) , a partir de quin moment s’observa que el joc ha decaigut una mica, com si veiessin els jugadors  impossible la victòria.     Al reaccionar, la Unió Esportiva Santboiana, inicia un atac formidable, arribant  en paquet  fins a prop  de la línia fatal, essent  contrarestats  pel C.N. Barcelona i tocant-se lluita (xiulant l’àrbitre per ordenar melée) a pocs metres d’ aquella.      Surt la pilota pels  celest, intentant Vinsón transformar un  xut de rebot  (Drop)  sense èxit.      Si hagués intentat l’assaig, tal vegada ho hagués aconseguit, doncs tenia pocs adversaris davant.      A poc ha acabat la primera part.

 

A la segona part, el vent es favorable a la U.E. Santboiana, que comença atacant amb tota l’anima, i ultrapassant l’oval la línia de pilota morta , tornant a iniciar-se el joc en els vint-i-dos metres Barcelonesos i al poc, en  Reynard intenta i pífia  la transformació d’un xut de rebot (Drop) , produint-se  a  continuació un nou atac celest per pífia d’en Palau que salva en Lasplassas  i altre de Vinsón amb gran coratge , fallen per descol·locar-se en Aleu prematurament.     Es treu la pilota de toc (touche) recollint-la en Garrigosa que passa amb gran precisió a en Aleu, aquest inicia l’ atac  passant a en Vinsón, qui passa a la vegada  a  en Dubois, desprès d’haver-se emportat a en Trueta i a en Lafitte, arrancant aquell a tot gas i marcant  brillantment assaig  que no es  transforma.     Fins ara ha estat  l’única jugada clara i vistosa que ens ha estat donat presenciar.       Hi ha una sèrie  d’excel·lents combinacions entre en Aleu, Puig, Vinsón i Reynard,  que entusiasmen al públic per breus moments.     Aquestes  combinacions i la del assaig,  citada anteriorment, han estat l’ únic veritablement bonic que s’ ha vist.       El joc decau novament i  degenera en insult.    Hi ha un bon atac d’en Lavilla qu’es malogra per individualisme  del mateix.    En el  C.N. Barcelona es comença a notar desanim.      Nous atacs dels celestes, especialment d’en Vinsón i Dubois, que salva Lasplassas assenyalant assaigs de defensa (contramarques o anul·lats ) .    Una pèssima  jugada d’en Barnils posa en seriós perill el seu camp, salvant-la en Casals.     

 

Sense mes de  notable acaba el partit amb la victòria de l’equip celest, que s’adjudica brillantment la Copa de la Real Societat de Carreras de Cavalls, havent estat l’àrbitre molt encertat en tots els seus fallos (en el sentit de judici, es a dir : encerts).

 

Moments desprès el Sr. Baró de Güell, en representació de la Real Societat de Carreras de Cavalls, fa donació de la Copa, veritablement esplèndida, al capità de  l’equip vencedor, prèvies molt breus paraules , que es ternen amb aplaudiments i hurres dels vencedors.

 

El bell gest tingut per  la Real Societat citada, es vertaderament d’agrair i  admirar, ja  que gràcies a ella,  ha estat possible que el Rugby adquireixi  la preponderància que te en l’ actualitat i que es el mes ferm jaló del seu definitiu arrelament”

 

Com podem veure doncs no solament eren entusiastes els jugadors,  si mes no el  periodista que va donar comte del fet,  ho va fer de manera detallada (es nota l’ús del bloc de notes pels seus comentaris curts i descriptius) i va contribuir sense dubte, a l’expansió i divulgació del llavors nou esport.

 

Un nou Club començava el seu camí amb el coratge i il·lusió  pròpies de una generosa època (primer terç del Segle XX) en la que es notava l’afany de progrés i la filosofia de la tasca feta en conjunt, que duia a la societat civil a la creació de Clubs esportius , Ateneus Culturals, grups teatrals, masses corals, etc., sempre amb la bandera de la cultura,  l’esforç comú i la formació del cos i l’esperit.

 

LES  INSTAL·LACIONS

 

Per poder jugar al Rugby,  de bon principi es va fer necessari un terreny de joc, que a mes a mes d’ésser pla,  tingues un terra no massa dur ,  a fi i efecte de que les  caigudes no representessin un perill per la integritat física dels jugadors, i desprès de dures gestions i treballs, es va aconseguir condicionar un camp, el qual es va llogar a l’altra banda del riu Llobregat i en terme Municipal de Sant Joan Despí, terreny que estava ple de canyes que calgué netejar, amb l’ajuda de jugadors i afeccionats, i la col·laboració especial dels bous de “Cal Dimoni”, pagès, que pel que es veu, era també afeccionat i no solament va posar els seus bous, sinó també el seu treball personal.

 

Per fi es va aconseguir preparar-ho de tal manera que reunís bones condicions, doncs el terreny era sauló,  terra flonja vora el riu, ideal pel que es volia.

 

Per tal de que els espectadors poguessin veure els partits , eren els propis jugadors els que abans de cada partit  creuaven el riu  pel pont del tren i instal·laven una passarel·la amb taulons per la que es podia arribar fins el mateix camp, de la qual cosa queda constància en fotografies de l’època en las que a mes a mes es veu que la presencia de públic era abundant.

 

Així mateix cal destacar que els entrenaments es celebraven a primeres hores del matí, abans  de que els  jugadors anessin als seus treballs habituals, al no tenir a l’abast, naturalment, cap equip d’allumenat al  terreny de joc, per la qual cosa, cap imaginar que en els freds matins d’hivern, entrenar al costat del riu devia d’endurir mes si cap, la naturalesa dels esforçats “sportmans”.

 

Consta també als anals, que a mes a mes  d’aquest  terreny de joc, que va ésser utilitzat fins a l’any 1936, s’usava, sobre tot per part del segon equip, el camp de fútbol de la Colònia Güell.

 

Al acabar la Guerra Civil, els actius components de l’entitat, no varen parar fins a  aconseguir trobar uns terrenys millor situats i , ara sí, dins del Terme Municipal de Sant Boi i adquirir-los (part en propietat i part llogats), en la zona coneguda com “Els Vinyets”,  just al lloc a on està ubicat en la actualitat el Parc Mòbil d’Automobilisme de l’Exèrcit.

 

Es va construir un camp de Rugby, a on es jugaria fins l’any 1948, que disposava d’un túnel de sortida dels jugadors dels vestuaris directament al terreny de joc, i envoltant el mateix es va traçar una pista d’atletisme de terra de 400 mts de corda i ja es projectava la construcció d’una pista poliesportiva i una piscina, quan es va rebre la notificació de que aquells terrenys interessaven a l’Exèrcit.

 

Després de difícils, llargues i dures negociacions (s’ha de pensar que l’altra banda de la taula negociadora estava ocupada pel Exèrcit i ens hem de situar en el temps històric de la negociació, que era desprès de la recentment acabada Guerra Civil), i amb la impagable ajuda del Coronel Ignasi de Torrents i Piserra, que va actuar de valedor davant de la Capitania General de las propostes de la U.E. Santboiana, i als batlles de la època : Jaume Ferrer Poblet i Josep Milà Gelabert, sempre disposats a donar suport al Club amb tota decisió,  es va aconseguir fer una permuta de terrenys similar en superfície, però, això si, en comtes del solar pla i net que era donat pel Club, es rebia a canvi altre,  que estava situat en el lloc a on estan ubicades avui en dia las actuals instal·lacions de la U.E. Santboiana,  però en la forma en que es trobava a l’època, es dir amb un desnivell del 7% i ple de malesa i vegetació.

 

Altra vegada amb l’ajut dels jugadors, socis, simpatitzants de la població  i de las Institucions Públiques, es varen fer els rebaixos pertinents per la qual cosa es va aconseguir  per part dels directius del Club de la època (entre els que es trobava un incombustible Raimon Priu  Planas, que ha format part de nombroses juntes directives, sempre treballant en favor del Club, sempre a l’ombra, però sempre al tall), un excel·lent contracte d’excavació del terreny (desmuntar les terres i retirar-les a canvi de quedar-se amb elles para reomplir  terrenys, lo que en la època era una pràctica habitual) pactat amb un famós constructor i promotor de cines, teatres i places de toros de l’època, fins aconseguir la configuració que te avui en dia i en la que s’aprecia perfectament el tall efectuat al terreny  i el que això va poder representar amb els mitjans de llavors, tenint en comte la seva duresa i disposició.

Amb el pas del temps, es va dotar al parc esportiu d’una pista d’atletisme de cendra de 400 mts. i sis carrerons (reglamentaria en l’època), dotant a mes a mes a l’estadi d’una zona de salts i llançaments , amb l’ajuda de la Diputació de Barcelona, de la que era llavors ponent d’Esports el avui President del C.O.I., Juan Antoni Samaranch, un altre dels grans mecenas del Club , que va inaugurar personalment la remodelació de les instal·lacions.

 

La citada pista, rodejava l’únic camp de Rugby homologat en aquells temps pels organismes internacionals en quant a dimensions reglamentaries, de tot l’Estat Espanyol, dedicat a la pràctica exclusiva d’aquest esport.

 

A principis dels anys 50 es construiria la piscina de 33 mts. de llarg  (també perfectament reglamentaria per aquells temps) dotada de vestuaris, trampolí i zona de solàrium amb herba i terrassa,  que va resultar ser la primera piscina pública d’aquestes característiques de la comarca.

 

Anys mes tard  es va habilitar, en una zona annexa, una piscina infantil a la vegada que es va anar millorant la instal·lació, dotant-la d’uns moderns equips de depuració.

 

A aquesta piscina per la meitat dels anys cinquanta, es varen començar a realitzar  els Cursets de Natació Escolar i Utilitària, en la qual cosa la entitat també va ésser pionera  i per mitjans dels quals, innumerables Santboianes i Santboians varen aprendre a nedar generació darrera generació i varen trobar un lloc de relació i coneixement que la varen convertir en un dels llocs amb mes intensa vida social de Sant Boi.

 

També a principis dels anys cinquanta, es va construir  la pista poliesportiva actual, primer amb el pis de terra apilonada i desprès asfaltada, a on s’han practicat, en diferents etapes i amb mes o menys èxits, el basquetbol, tant masculí com femení, el Handbol, el Hoquei sobre patins, etc., i fins i tot  sessions col·lectives de gimnàs funcional, portant-se a terme aquestes activitats, en la major part de les vegades, com seccions federades del Club, mantingudes i organitzades per l’empenta d’entusiastes delegats dels diferents esports esmentats, alguns dels quals, amb personalitat  important i llargament recordats en la vida del Club, del que es podria citar com exemple l’inefable i malauradament ja mort, Jaume Royo, jugador, entrenador, àrbitre de basquetbol i directiu del Club que va marcar tota una època.

 

Fins l’any  1971, al terreny immediat a la piscina, hi havia un camp de fútbol, que a mes a mes de servir per entrenar als diferents equips de Rugby de la entitat i per tant preservar el camp d’herba, s’utilitzava tots els caps de setmana per jugar partits de fútbol entre els equips federats de la Vil·la que ho necessitaven i el llogaven al efecte i el propi club va a arribar a tenir un equip juvenil, que era el màxim nivell que no exigia ni una mica de professionalisme i que jugava el Campionat de Catalunya de la seva categoria.

 

El 1971,  i amb l’ànim de modernitzar les instal·lacions, posar-se al dia i obtenir un rendiment econòmic que permets compensar les despeses mes importants,  necessàries per mantenir el Club, i desprès d’ésser aprovat en una assemblea extraordinària molt moguda amb polarització en dos grups d’antics i joves socis sobre la necessitat o no del projecte de futur, es van construir sis pistes de tennis i un frontó amb els seus corresponents vestuaris masculí i femení, així com, aprofitant l’esforç a realitzar, es va incloure en el projecte la edificació d’un modern edifici que contindria, un bar, a sobre del quin es van situar les sales de reunions i juntes, la secretaria i els arxius del Club.

 

Ja que com fins aquells moments l’allumenat del terreny de joc havia estat mes aviat pobre, amb un o dos punts de llum suportats per pals de fusta que, per concentrar la llum en els dos  únics llocs del camp, feia que quedes gespa definitivament danyada just en aquestes zones de manera definitiva, es va decidir, i també dins de l’esforç de modernització de les instal·lacions,   dotar a l’estadi de una il·luminació mes moderna i eficaç.

 

Per això, es varen aixecar quatre torres metàl·liques per suportar la il·luminació del camp, que ha permès, a mesura que s’han anat ampliant  les potencies lumíniques i millorant la qualitat de la instal·lació elèctrica, no solament  la possibilitat de entrenar per la nit, practica habitual a l’esport amateur,  utilitzant de manera homogènia tot  el terreny de joc, sinó jugar partits nocturns cada vegada en millors condicions.

 

Cal , també, fer esment de les diverses millores efectuades als vestuaris en el transcurs dels  temps, amb remodelacions, ampliacions i reestructuracions en quant a capacitat, comoditat i higiene, afegint-se en el seu moment la millora que representava el disposar d’aigua calenta, i en los últims temps,  la construcció d’un modest espai mèdic, que cada vegada s’ha anat dignificant mes.

 

Hi ha una assignatura pendent de les darreres Juntes Directives, com es el projecte, que sempre ha anat quedant en cartera per falta de mitjans econòmics, però que cada dia es fa mes necessari: la construcció d’un gimnàs per la musculació com per la recuperació de lesions, la qual cosa i a no dubtar en data no molt llunyana, es realitzarà, doncs espai no falta per ell a les instal·lacions.

 

El petit edifici situat al costat dels vestuaris de la piscina, també ha sofert evolució amb el pas del temps, doncs es el lloc on ha estat situat el modest bar, que solament obria els dies de partit, ocupant la meitat de la construcció, estant destinada l’altra meitat, durant molts any, a domicili d’un empleat del Club,  el qual,  malgrat el reduït espai disponible, se les arreglava per acomodar a tota la seva família i que era l’encarregat del manteniment i la vigilància de la instal·lació, així com de cobrir el taquillatge els dies de partit..

 

Amb la construcció del nou edifici per les dependències del Club i deixar de tenir un empleat vivint a la instal·lació, es van iniciar diverses etapes d’obres en aquest petit edifici, al que sempre se li ha dit carinyosament  per part de jugadors i directius, “la barraca”.

 

La mes important va ésser la remodelació de l’espai interior, pintura i condicionament, construcció d’una barbacoa exterior i pintat d’un mural obra de Juan Vera Sillero “Juanillo”, copia exacta de una reproducció al carbó del quadre original existent al museu de l’Estadi de Twickenham,  a Londres, corresponent a la col·lecció recordatòria dels primers enfrontaments entre l’Anglaterra i Escòcia, mural tan perfectament reproduït, que àdhuc compte amb l’error de l’original, consistent en que,  en la zona central del quadre, a on es mas intensa l’acció hi ha dos jugadors subjectant la pilota i d’altres agafant als primers, i justa allà es pot veure un jugador amb tres cames, sense poder-se atribuir aquesta tercera cama a cap dels qui l’envolten, per disposar cadascú de les seves dues  “reglamentaries”.

 

Aquestes importants obres van ésser portades a cap pels propis jugadors que en aquell moment composaven les plantilles del Club, aportant cada un el treball del  que coneixia i el que no, fent de peó, carretejant materials, tot sota l’impuls del indispensable Rafelet Ventura, capaç d’ il·lusionar i aglutinar els esforços dels jugadors, amb l’objectiu de disposar de lo mes semblant a allò que els anglesos anomenen “Club house”, local destinat a conservar records, organitzar tercers temps, dinars, sopars i festes.

 

Mes tard i amb ajuda de subvencions, però sempre amb l’entusiasme de tots, se ha anat millorant aquesta instal·lació, dotant-la de cuina industrial, mostrador nevera, taula de cuina i armaris, així com una dotació de vídeo i televisió  que completen una gran sala en las parets de la qual, poden trobar-se fotografies i records de totes les èpoques del Club, sala en la que es disposa de llargues taules a les que els jugadors de les diferents categories organitzen els seus tercers temps, festes y àpats de germanor les quals coses ajuden a mantenir el indispensable esperit de Club.

  

Es interessant, també, contemplar l’evolució del temes com el segat i regat de la gespa del camp de joc que ha passat en pocs anys, de fer-se a mà amb dalla o segadora a corró manual i per consegüent no massa perfectament amb algun que altre segat “animal” (l’autor recorda mes d’un estiu, que era quan l’herba estava mes alta per la falta d’us,  haver vist en el camp de joc un “equip” de bens peixent mansament i rebaixant, per lo tant,  l’alçada de l’herba), al mecanitzat per mitjans del tractor – segadora adequat que es va adquirir en el seu dia no sense esforç.

 

En quant al rec, des de la senzilla manega d’aigua manejada per l’empleat o el voluntari de torn, al últim sistema automatitzat i programable que permet regar tot el camp pràcticament a la vegada i de forma homogènia, passant pels diferents sistemes de rec, sempre amb la il·lusió de mantenir en las millors condicions una gespa indispensable per practicar en las millors condicions el nostre britànic esport.

 

Per mantenir la gespa en condicions, s’ha estat investigant la forma i aprenent sempre d’altres llocs, això doncs es va veure, al anar a jugar partits al Sud de França que en les localitats de la Cerdanya Francesa , es tractava el camp de joc, al acabar la temporada, afegint-li , desprès de llaurat, o si no es feia, en lloc de llaurar,  una capa dels restes que quedaven a les eres desprès de batre el blat i que no era ni gra ni palla, anomenat a les comarques del Baix Llobregat i pròximes “boll”, que cobria tres objectius:  conservava la humitat desprès de regat,  al créixer l’herba mantenia una capa tova sota d’ella i per últim, al descompondres, tenia efectes d’adob per la terra que la suportava.

 

La recollida, carrega, transport i estesa pel camp es feia pels propis jugadors al final de la temporada, convertint aquesta jornada de treball en una festa , malgrat les picors per tot el cos degudes a la falta de costum de remenar la palla, jornada que acabava amb un bany a la piscina i un berenar.

 

A l’altre extrem, es troba l’anècdota ocorreguda en ocasió d’una visita, sobre l’any 1980 del llavors Seleccionador Nacional Cadet, el gales Morgan Thomas, al que se li va preguntar, sempre amb l’ànim d’aprendre com millor manejar el Club, però amb un cert candor, quins problemes tenien al País de Gal·les amb la gespa, a la qual cosa va contestar amb evident humor anglès: ……….  bolets ¡¡¡¡  i desprès de tan sorprenent resposta del Gales els directius es varen donar comte de que no es podia comparar la sequedat de la nostre terra amb l’excés d’humitat de les terres Gal·leses.  

 

ELS JUGADORS

 

Son l’objecte de l’existència del Club, doncs la finalitat del mateix es la pràctica esportiva, i amb la formació, organització i estructuració dels jugadors per mitjans dels diferents equips, es pretén assolir els objectius de formar en el esperit i la tècnica del joc, adquirir plenament las virtuts de la convivència i la vida col·lectiva i gaudir d’aquest esport que tant ens apassiona estant des de sempre el màxim interès del Club, aconseguir que hi hagués el màxim numero de practicants enquadrats en el màxim número d’equips.

 

Cal  recordar ara les paraules del fundador en certa ocasió, quan ja no exercia cap feina al Club, per ésser d’edat avançada,  va escoltar a un entrenador queixar-se per haver perdut un partit i li va dir : “No et preocupis, tenim a prop de 120 jugadors entre totes les categories i això es el que importa, doncs mes val perdre i tenir 120 jugadors que quedar campions de tot i solament tenir un equip just i profesionalitzat”.

 

Els jugadors son, evidentment, els que mes gaudeixen del Rugby i amb el seu esforç, tenacitat i sacrifici, fan que, al pujar el nivell de joc, puja també el seu nivell de satisfacció.

Al mateix temps, els mèrits personals del jugadors han estat reconeguts en totes les èpoques, havent estat cridats per formar part de les Seleccions, tant de Catalunya com de Espanya.

 

La llista de seleccionats, tant a nivell Català com del Estat Espanyol, es extensa en totes les categories i per posar un exemple, el que fou jugador i capità del primer equip del Club en la dècada dels vuitanta, Salvador Torres, ho fou a la vegada de la Selecció Espanyola absoluta i rècord d’internacionalitats, fins que es va retirar de la competició activa.

 

Cap a la U.E. Santboiana, l’honor històric d’haver aportat l’any 1931,  nombrosos jugadors a la Selecció Catalana que es va enfrontar oficialment a la d’Itàlia a l’antic Estadi Olímpic de Montjuïc i en presencia de S.M. El Rei Alfons XIII, poc desprès d’haver estat  acceptada al si de la Federació Internacional de Rugby Amateur (per cert abans de que ho demanes i fos acceptada la Federació Espanyola).

 

També en temps mes pròxims a l’actualitat, i en els primers intents de fer una selecció multinacional dels Països Catalans (Catalunya, Roselló, País Valencià i Andorra), en les ocasions en que s’ha jugat, tant a Catalunya com al Rosselló, s’ha comptat amb quatre jugadors de la U.E. Santboiana cada cop que s’ha jugat (màxim número de jugadors d’un equip Català).

 

Les experiències personals dels jugadors son importants, al viatjar tant amb el Club, com amb les diferents seleccions, podent afegir-se que a totes les èpoques hi ha hagut jugadores formats al Club de Sant Boi, que han sortit a l’estranger, a nivell personal,  per diferents motius (professionals, d’estudis, etc.) i allà varen buscar  Club a on jugar al Rugby i ho varen fer, com per exemple els jugadors Pau Petit i Pepet Velazco que als anys 60 varen jugar a França, als anys 70 Joaquim Arenas que va jugar a Alemanya, als anys 80 Toni Vélez, Josep Balsalobre, Ramon Ferrer i Albert Malo que han tingut l’ocasió de viatjar a Nova Zelanda i Austràlia i jugar allà a on es practica el millor Rugby del mon, o als anys 90 Raül Muro a Nova Zelanda i Jordi Camps a Escòcia, tots els que al seu retorn han aportat noves experiències i informació útil per millorar l’activitat del Club.

 

A la vegada, les files de la U.E. Santboiana han estat obertes a jugadors estrangers que han volgut integrar-se al Club per practicar el seu esport favorit, des de els inicis del club, en que es va comptar amb l’inapreciable presencia del francès Michel Reynard, (fou un dels fundadors i mes persistents engrescadors del mateix, desgraciadament mort al  camp de concentració de Mathaussen durant la segona Guerra Mundial ) passant pels també francesos Philippe Mayer i Jordi Bolzoms a la dècada dels 70, que en companyia del holandès Gerard Scheppers i de l’argenti Carlos Leyes, varen jugar les primeres Lligues Nacionals en las que va participar el Club, a la dècada dels 80 amb l’anglès Peter Smedley,  els Neozelandesos Wayne Wildbore, Wayne Brunton o Kerry Harris, el francès Pierre Capot o els argentins Jorge Coronel i Walter Navarro, fins els anys 90 amb l’argenti Diego Fucks o el gegantí Neozelandès Glenn Stanton, que li deien per malnom “La palmera” els afeccionats de la grada de solana, així com altres molts que a totes les èpoques han passat , col·laborat i jugat al Club i la seva identitat no ha quedat registrada, amb la qual cosa amb el temps, que tot ho borra, s’ha cuitat de que els seus noms no es recordin,  però sense dubte tots han aportat quelcom de positiu en el seu pas per l’entitat.

 

Altre efecte curiós que s’ha produït en algunes èpoques, ha estat l’intercanvi  natural entre jugadors d’altres Clubs de l’Estat Espanyol, que al fer el Servei Militar a les proximitats de Sant Boi o a la mateixa instal·lació militar existent a la vil·la, coneixedors del prestigi del Club, s’han presentat amb l’ànim de jugar i així ho han fet, a la vegada que jugadors del Club que han fet el Servei Militar a altres llocs, han procedit de la mateixa manera, jugant als equips de Rugby mes pròxims que han trobat, la qual cosa ha generat una vegada mes una corrent d’amistat, coneixement i intercanvi d’experiències sempre aprofitables pel perfeccionament de la U.E. Santboiana.   

 

Els viatges amb el Club, tant per participar en competicions oficials com per jugar partits amistosos, sempre han representat unes bones experiències i records divertits (a l’actualitat amb la competició de Lliga Estatal en la que es viatja tan seguit, malgrat la millora en comoditats dels mitjans de transport, comença a no ésser exactament així, àdhuc comença a ésser angoixant viatjar tan sovint), però hi ha viatges que han passat a l’historia per diversos motius com un dels primers que es varen fer a França, corrien els anys 30, del que es sabia el moment de sortir  però no s’estava del tot segur de quan es tornaria ni quasi contra qui es jugaria.

 

S’ha de tenir en compte que per aquelles èpoques els viatges al estranger mes freqüents eren evidentment just a les comarques que es troben a l’altre costat de la frontera i a prop de la mateixa i per contra semblava que viatjaven a un altre continent.

 

Un altre viatge mític fou el de l’any 1948 a León per jugar (i guanyar) el Campionat d’Espanya de Primera Categoria, que es va fer en tren, viatjant en tercera categoria amb tarifa 108 “especial per saltimbanquis”, aportant cadascú per la “intendència” els aliments que va ésser capaç d’aconseguir, tasca difícil a una època de carestia.

 

Anys mes tard, amb ocasió d’una Copa d’Europa de Campions Nacionals, que varen idear els francesos al si de la F.I.R.A., pel seu millor lluïment i prestigi (las tres o quatre vegades que s’ha jugat el va guanyar el campió francès i sempre el finalista fou el campió romanès,  per raons de l’evident millor qualitat dels jugadors d’aquestes dues nacions afiliades a la F.I.R.A.), que la U.E. Santboiana va tenir l’oportunitat de jugar, primer contra el Bemfica de Lisboa al que es va eliminar, viatjant en un autocar molt poc confortable, que va tenir que creuar tot l’estat espanyol, sense autopistes i amb els traçats de les carreteres corresponents a l’època.

 

Desprès va tocar enfrontar-se al campió de Marroc i es va organitzar un viatge “impossible” per l’època a Rabat, en tren, vaixell i autocar, que a mes a mes del “al·licient” de perdre el partit, de propina va coincidir, mentre l’expedició es trobava al Marroc, amb unes pluges torrencials que varen provocar inundacions i varen impedir la sortida del país fins  uns dies mes tard del que estava previst, amb els conseqüents problemes pels membres de la expedició, amb l’esgotament de les capacitats financeres inclòs, que varen portar a mes d’un a oferir-se per treballar en l’ofici que tenien per poder subsistir, la qual cosa no va fer falta, gràcies a les atencions dels dirigents del Club A.S.P.T.T. de Rabat.

 

Mes modestos, però sempre lligats al Rugby, han estat els diferents viatges de grups de jugadors, per sobre de tot a Franca amb objecte de presenciar les finals del Campionat del país veí, o en temps en els que la TV de Espanya no oferia partits de Rugby, els pelegrinatges fins a Le Boulu o Perpignan a veure els partits del Torneig de la V Nacions per la TV Francesa, no eren estranys de fer.

                                

De caire encara mes agradable, ha estat les Gires al País de Gal·les i l’Anglaterra del any 1986, amb tota classe d’anècdotes i experiències viscudes, entre las que cap destacar la visita al mític Arms Park de Cardiff, o la posterior Gira de 1991 a Irlanda per jugar a Dublín y Limerick.

 

També s’han realitzat Gires a nivell de veterans, categoria en la qual el apartat esportiu tal vegada no es tan important, però que si tenim en comte que els equips de veterans estan formats pràcticament en la seva totalitat per dirigents i entrenadors en actiu del Club, les experiències viscudes permeten aprendre com organitzen, financen i dirigeixen a altres països de mes prestigi en quant al Rugby que el nostre, el seus Clubs i competicions, son de gran utilitat i profit per la nostra entitat..

 

Les Gires dels equips de Veterans, des de la fundació de la Secció l’any 1971 per Joan Bisbal i altres il·lustres antics jugadors, en ocasió del Cinquantenari del Club, han portat a jugar a equips d’aquesta categoria de la U.E. Santboiana a París (França), Roma i Venècia (Itàlia) i a Edimburg (Escòcia), així com a fer viatges pel interior d’Espanya a Eivissa, San Sebastià o Elx i a organitzar a les instal·lacions del Baldiri Aleu diferents torneigs de veterans, des de el que es va organitzar en ocasió del Cinquantenari del Club, en el que es van fer partits segons les edats dels jugadors tenint un ressò i importància tal, que va fer que vingués expressament des d’Amèrica un antic jugador dels primers temps del Club, Jaume Garrigosa Julià, per participar als actes i partits,  fins a diversos partits i torneigs amb equips de Canadà, Franca, Itàlia i Anglaterra a mes a mes de les habituals confrontacions amb l’Agrupació de Veterans de Barcelona.

 

Cal parlar ara de la figura del capità, tenint en compte el que aquesta responsabilitat representa en un equip de Rugby, doncs sol ésser el líder tant dins com fora del terreny de joc i la U.E. Santboiana els ha tingut molt carismàtics al llarg de la seva historia.

 

Als inevitables Baldiri Aleu i Michel Reynard dels primers temps li varen seguir per moltes temporades Vicens Bisbal, autèntic líder i captador de jugadors, exemplar dins i fora del camp de joc que va practicar el Rugby al màxim nivell fins passats els 40 anys.

 

Pels anys 60, la figura seria d’en Baldiri Petit  (el capità de les Copes Pirineus) i la enorme presencia de Josep Martínez (“Xecu”) donava el carisma necessari a un equip campió i que com ha quedat dit va tenir que fer abundants i llargs viatges, que es quan la figura del capità es mas destacada si cap.

 

Als anys 70 Rafel Ventura, carismàtic i de forta personalitat, capità dels temps difícils, esportivament parlant, i que sense la seva entrega pundonor i ànim probablement el ressorgir de la U.E. Santboiana no hagués estat el que va ésser.

 

En els anys 80 Salvador Torres, exemple de permanència en actiu en el primer equip, al que va començar a jugar als 17 anys, comptant 34 anys al retirar-se en la temporada 1990-91, dirigint al equipo a la Lliga Estatal i donant exemple i aportant  condició i tècnica..

 

Als anys 90 el pèl-roig i gran en lo físic i en lo humà Albert Malo, indiscutible a l’equip del Club, a la Selecció Catalana o a la Espanyola tant de Rugby a XV com a VII, conegut i reconegut dins i fora de les nostres fronteres.

 

Molts altres, de manera puntual per mas o menys temps han estar capitans del primer equipo, però els anomenats representen, pel seu carisma, unes èpoques molt ben definides de l’historia del Club.

 

by i devent valorar el lector, que les diferencies que es podran observar en número de seleccions entre jugadors de l’actualitat i alguns noms de jugadors mítics, estreba en la poca activitat de tipus internacional existent anys enrera comparada amb l’actual, fenomen que es pot observar en tot el Rugby mundial.

 

Així mateix es molt important informar que el llistat esta referit solament a PARTITS OFICIALS disputats per la Selecció Espanyola, no contant doncs els que es van jugar (que algun va haver) representant al estament Universitari, a quinzes per invitació o a seleccions no oficials jugant partits no oficials.

 

La llista següent està tancada a la fi de la temporada 1994-95.

 

NOM DEL  JUGADOR SÈNIOR SUB-23/B JÚNIOR CADET
ALEU PUJOL Joan 8
ARTIGAS Rafel 1
AUZMENDI RIPOLL  Mario 9 1
BALSELLS OLIVÉ Joan 3
BISBAL CLIMENT Vicens 3
BONAVIDA  ESTUPIÑÀ Hilari 7 1 3
CAMPS RIBA Jordi 27 3 8
CASTILLEJOS SANTIAGO Rafel 1
CASTRO WAGNER  Ricardo 3 1
DEL REY RODRÍGUEZ José 17 4
DEU PRIU Gabriel 5
ELÍAS MILLA Baldiri 2
FORNS PI Joan 1 3 5
GARCIA FERRÉ Onésim 9 1 7 1
GARRIGOSA JULIÀ Jaume 5
GARRIGOSA SOGAS Ramon 1
HOMS LEYES Joan 1
ISART SUBIRACH Manel 2
LLORCA GASSÓ David 1 1 2
LOBO SÁNCHEZ Enrique 12 1 2
MALO NAVÍO Albert 74 1
MARTÍNEZ SERRA Josep 6
MARTÍNEZ TORRES Alfons 4 12
MASSONI SANZ Joan 6
MASSONI TERRÉ Héctor 14 3
NUBIALS CABESTANY Antoni 1
OLLER RODRÍGUEZ Isidre 18 3
PUIGBERT RIBES Carles 2 1 1 1
RIBAS  BENAVENT Jordi 8
RIPOL FORTUNY Daniel 1
RIPOL FORTUNY Oriol 11 2 5
ROS ONCE Jaume 3
TORRES FUNES Víctor Mario 13
TORRES ORTEGA Salvador 60 2 6
TUINEAU ILOA Steve 12
VALLS CARBONELL Esteve 6
VELAZCO QUEROL Ferran 21 1 11
VÉLEZ RODRÍGUEZ  Josep Antoni 3
VENTURA MIRANDA Marc 7 3 12 3
BEL VALERO Joaquim 1
BOVÉ FONTANET Enric 1
BRAVO RODRÍGUEZ Pedro 1 7
COMAS MARTÍ Salvador 1
DEOSDAD LÓPEZ David 1
ESPINA QUESADA Miquel 1 4
FALCÓN MARTÍNEZ Carlos 1
HURTADO CERVERÓ Antoni 1 1
MURO MARTÍNEZ Raül 2 5 2
PÉREZ LLORENS Gabriel 3 4
PETIT PUIG Pau 1
TORRES HIDALGO Juan Antonio 1 3
VENTURA MIRANDA Rafel 1
BADIA MONTILLA  Oscar 6
BELTRAN GARCIA Oscar 2
BESNARD ALBERICH Josep 1
BIRCHALL Aldo 11
BUENO MOTOS Jordi 3
CREUS VENTURA Carlos 1
DEL REY RODRÍGUEZ Demetrio 1
FERRER  VERDAGUER Ramon 1
FONT CHACÓN Carles 2
FONT VACAS Dídac 2
GIL MARTÍNEZ Vicente 2
GILABERT GARCIA Diego 5
GUTIÉRREZ TORRES Manuel 1
LARROY PUIG Xavier 3
LLORCA GASSÓ David 1 2
MARLET JORDANA Víctor 7
MARTÍ VELAZCO Pere 1
MARTÍN ORTEGA Gorgonio 3
MARTÍN VIÑAS Teófilo 3
MARTÍNEZ MARTÍN Andrés 3
MARTÍNEZ TORRES Alfons 12
PALOMO SEGURA David 3 1
QUIXAL MARTÍNEZ Miquel 6
REY PUENTES Gabriel 7
RIPOL FORTUNY Roger 6
ROMEU MATEU Josep 1
SÁNCHEZ PUENTES Ignasi 5
SOGAS ANGUERA Joan 1
TORRES TEJEDERAS Alex 7
DURAN MUÑOZ Miguel Àngel 2
FORTET PASTOR Abraham 1
GABARRÓ COMAMALA Ramon 1
GALÁN GRAS Francesc 1
MAJÓ MAESTRE Emili 1
MASIP BALAÑA Jaume 1
QUIXAL MARTÍNEZ Sebastià 2
QUIXAL MARTÍNEZ Martí 1
RODRÍGUEZ GARCIA Francisco 2

 

La llista, naturalment resta oberta i amb bones perspectives per les pròximes temporades a venir.

ELS TERCERS TEMPS I ALTRES ACTIVITATS

 

Els afeccionats al Golf saben perfectament, que el disseny d’un camp de l’esmentat esport , conté 18 forats, però que en realitat es juga un FORAT 19, que es tracta d’una amigable cervesa compartida amb el contrari comentant les incidències del joc.

 

Doncs el Rugby també te molt arrelada la seva costum de fer un  TERCER TEMPS dels partits, que depenent de les possibilitats , pot ésser una beguda, un aperitiu o una dinar compartits amb el contrari i l’àrbitre, que servirà per a suavitzar possibles tibantors sortides al llarg del encontre i  per enfortir llaços d’amistat amb altres jugadors de Rugby, que desprès es conservaran al llarg de la vida..

 

La U.E. Santboiana te llarga tradició  de tercers temps, tant en qualitat de amfitriona com de hoste, estant de molt bon record les paelles oferides pels jugadors del equip Valencià de  Tavernes de Valldigna, les competicions de beure cervesa en Clubs de Gal·les i Escòcia, les trobades d’amics de tots els Clubs de Catalunya en el local social del B.U.C. al Passeig de Colón de Barcelona, o els diferents tercers temps realitzats a la “Barraca” del Club, alguns tan anecdòtics com aquell sopar ofert als components del equip del Old Miltonians de Zimbabwe, en el que es va compartir una graellada de carns a la barbacoa, en la que es va consumir i acabar tota mena de viandes, menys uns penjolls de la tradicional botifarra negra, que a aquells jugadors d’un país amb llarga tradició de “apartheid”, els va oferir un aspecte poc suggestiu.

 

Com activitats paral·leles, però no menys tradicionals i arrelades al nostre Club, hi ha diferents, que a la seva vegada han servit per crear ambient d’amistat i generar il·lusió i projectes col·lectius, en una paraula ha ajudat a fer “pinya”.

 

El mes important d’aquestes activitats, es sense dubte, el ball de carnaval organitzat pràcticament sense interrupció des de l’any 1934, que va perdurar àdhuc en temps en que els Carnavals van estar prohibits, gràcies a les autoritats de Sant Boi, sempre properes al nostre Club i que van fer la vista grossa.

 

Aquest ball de carnaval te una característica que li dona un toc de personalitat i el fa diferent d’altres:    Les comparses o grups organitzats (generalment un per equip o per grups de persones pròximes i que any rera any repeteixen la seva presencia), actuen davant del públic, oferint doncs, a mes a mes de les disfresses, l’ espectacle assegurat, de caràcter buf per suposat, havent estat guardat amb la màxima cura el motiu de la disfressa, encara que no se sap com, sempre hi ha alguna persona, que abans del carnaval ja sap de que van tots els grups.  

ANÈCDOTARI DELS JUGADORS

 

Entrem ara en un terreny perillós, doncs les anècdotes son innumerables i cadascú de les persones que composen un Club, te en el seu record infinitat d’elles, unes mes conegudes i d’altres menys, essent difícil fer una selecció que agradi a la majoria.

 

No pretendrem doncs fer una relació exhaustiva d’elles ni establir un ranking de les mes famoses, importants o gracioses, doncs des de aquella que ens explica que alguns jugadors tenien el costum d’anar al Carrer Pelai de Barcelona i en el moment en que  mes gent circulava pel carrer, el passaven de dalt a baix corrent a tota velocitat i evitant a tots aquells que s’els hi posaven pel davant , amb la qual cosa entrenaven la tècnica individual de la finta,  passant per aquell grup d’esforçats davanters, estudiants a la Escola Industrial de Barcelona, que aprofitaven l’hora punta del metro para empentar a la entrada dels vagons, que es la cosa mes semblant a una melée,  fins a recordar aquella ocasió en que un delegat es va oblidar de recomptar els components d’una expedició que havia parat a Saragossa de retorn de Sant Sebastià i no mes al arribar a Alfajarin es va adonar de que s’havia deixat a un jugador i es va tenir que retornar a cercar-lo, totes elles son importants i recordades pels qui les varen viure.

 

Malgrat això, aquí van algunes que han estat contades a aquest  autor per alguns dels que les varen protagonitzar o viure i que com tot el contingut d’aquest anecdotari,  “si non e vero, e ben trovato”.

 

S’explica que la forma mes curiosa d’aconseguir punts fou la que va protagonitzar el jugador Gabriel Deu en un partit jugant al camp del riu, quan avançant amb la pilota i davant l’envestida d’un contrari, la pilota se li va escapar de les mans i se li va caure cap endavant moment en que el jugador, o amb gran serenitat o amb gran sort, la va xutar de rebot, aconseguint anotar un drop que va fer pujar els punts al marcador.

 

També de serenitat fou la actuació de Daniel Ros “Dani”, quan en un partit de Copa Pirineus que anava molt just de marcador i desprès d’un assaig intentava una difícil transformació, amb tan mala fortuna que després d’haver emplaçat la pilota i  haver efectuat les passes cap enrera para prendre carrera, la pilota va caure, quedant plana a terra i veient el jugador Dani que els contraris iniciaven la carrega que el reglament els permetia, no s’ho va pensar dues vegades i va xutar la pilota tal i com estava a terra, aconseguint passar-la per entre els pals, aconseguint els punts de la transformació.

Es curiós recordar i es fa estrany als nostres dies, comprendre a aquells jugadors que abans de la guerra, jugaven amb boina i se enfadaven molt i molt si se la tocaven o li feien caure però cal suposar que formava part del fetitxisme que de sempre ha envoltat al joc del Rugby.

 

Els viatges han estat font d’anècdotes i records inesgotables, com el d’aquelles èpoques  de poca abundància de menjar en que es viatjava tren a Madrid i cada jugador treia del morral el que podia portar i el compartia amb tots (la carmanyola de mongetes dels germans “Xecu” o la carn que duia preparada el Serra de la Vedella).

 

O d’altres anècdotes de partits importants passades no dins sinó fora del terreny de joc i que poder una de les mes curioses va passar en ocasió de la final del Campionat d’Espanya de la temporada 1958-59 entre la U.E. Santboiana y la A.D. Joventut de Barcelona que es va jugar en un estadi de la Foixarda abarrotat de públic.

 

Es va decidir portar a la Foixarda per que animés l’ambient, a la coneguda per tots els ciutadans de Sant Boi,  Banda de música del Sanatori Psiquiàtric, donant les instruccions pertinents per que es posessin a tocar cada vegada que aconseguís marcar la U.E. Santboiana.

 

Ta com es va anar desenvolupant el partit, l’equip del Joventut dominava en el camp i en el marcador, arribant-se al descans amb el resultat de 3 a 14 a favor del equipo de Barcelona.

Doncs be, cada vegada que marcava el Joventut, la banda del Sanatori es posava a tocar amb totes les seves forces, sense parar-se a pensar que qui marcava era l’equip contrari  i va estar fent-ho fins a la mitja part en que s’els va recriminar que actuessin així i llavors varen emmudir en absolut, deixant de tocar al llarg de tota la segona part  ……… que fou quan la U.E. Santboiana va donar la volta al marcador i va guanyar el partit per 20 a 14.

 

Veiem ara una anècdota  de les recents que il·lustren la bona fe del que la va provocar, i que va passar a la Gira a Gales del any 1986, quan es va prendre la decisió de portar un voluminós objecte, al que se li va donar el nom de “currutaca” ,com es costum a les  Gires, per que ho transporti com a càstig el jugador que comet una falta lleu (arribar tard , no fer cas d’una consigna o dir una bajanada memorable, com fou el cas que referirem a continuació).

 

S’estava visitant el museu Nacional de la Mineria situat a prop del parc Nacional de Beacon Brecons i situat dins d’una antiga mina anomenada “The big Pitt” adaptada i conservada per que el visitant pugui observar les condicions en que treballaven els minaires, i s’havia baixat als seixanta metres de profunditat, equipats amb el casc reglamentari i agrupats, s’escoltava les explicacions sobre la construcció i funcionament de la mina, i al acabar la explicació, el guia, a  través del traductor va indicar que si hi havia algun pregunta sobre lo explicat, no tindria inconvenient en contestar-la.

 

Aleshores l’inefable Antonio Hidalgo “Calambrillo”, amb tota candidesa i innocència, va preguntar as quina hora entrava a treballar el torn de tarda, amb la conseqüent hilaritat general i la inevitable entrega de la “currutaca” de la que, per aquest i d’altres mèrits, es va fer dipositari pràcticament per tota la gira.

 

ELS DIRECTIUS

 

Una transcripció sense mes de la llista de directius i entrenadors, molt probablement coincidiria amb la dels  jugadors, doncs en un esport com el Rugby i en una entitat com es la U.E. Santboiana, en la que els seus components formen una família, lo lògic es passar per les diverses activitats del Club a on es pot ésser útil, començant com jugadors, fins a arribar a ésser els ocupants del cèlebre banc dels “mamuts” ,encarat a migdia, banyat pel sol  i carregat d’història i coneixements rugbystics, per on solia passar cada diumenge l’autor d’aquest escrit  quan jugava en el primer equip per preguntar-li al mestre Vicens Bisbal, que sempre s’assentava en aquest banc, com havia vist el partit i cercar ànims i crítiques de tan alt nivell i respecte.

 

Començarem per citar als fundadors i primers socis, que foren, com perfectament descriuria en un escrit que va sortir al llibret del cinquantè aniversari el recordat ex-president Sebastià Gabarró,  els que varen prenyar i parir amb els seus esforços, això que nombroses generacions han gaudit després i que com va passar als inicis de la indústria del Cinema , en que tots eren a l’hora actors, directors, cameres, etc., aquí tots eren jugadors, arbitres directius, etc. estant els firmants dels primers Estatuts del Club, presentats al Govern Civil de Barcelona en data 12 de juny de 1921 i constituents de l’acta fundacional datada el 4 de juliol de 1921, per la qual cosa podem considerar-los com fundadors del Club, foren els següents senyors:

 

President : Baldiri Aleu Torras
Secretari – Comptador : Antoni Garrigosa
Tresorer : Gustau Rión
Delegat : Antoni Pereña
Delegat : Miquel Petit

 

I els primers socis que poden considerar-se també fundadors, a mes a mes dels esmentats components de la primera Junta Directiva : Miquel Petit, Antoni Estrada, Josep Farrés, Enric Puig, León Piñol, Alexandre Paloma, Pere Paloma, Miquel Casas, Joan Aleu, Josep Puig, Daniel Petit, Álvaro Santandreu, Ramon Almirall, Rafael Gascón, Juan Sánchez y Michel Reynard.

 

Mes tard, i aprenent directament dels fundadors, va arribar la generació dels Elías, Priu, Pugés, Garrigosa, Bisbal, Comas, Boneu, Novials, Martí i un llarg etc., doncs en les primeres generacions, com ja ha quedat dit, no es diferenciava massa entre jugadors, delegats, entrenadors i directius tant de Club com de les Federacions Catalana i Espanyola, de las que la major part d’aquestos pioners van ésser també co-fundadors.

 

Els PRESIDENTS, que ha tingut el Club en el transcurs de la historia i fins al l’actualitat, han estat els següents :

PRESIDENT DES DE FINS
Baldiri Aleu Torras 12/06/21 18/07/36
Miquel Elías Milla      19/07/36 30/05/38

Durant el lapsus que va des de el mes de maig de 1938 al mes de gener de 1941 i per raons obvies (Guerra Civil), els interessos del club foren assumits per les senyoretes : Maria Comas, Isabel Martí i Maria Ventura, simpatitzants del Club, del que cuitaren el seu escàs patrimoni, i àdhuc varen recaptar les quotes, evitant que es perdés la tasca realitzada fins aleshores, raó per la qual se las va nomenar  posteriorment i amb tot el mereixement, Presidentas d’Honor.

 

Passada la Guerra Civil la relació va continuar com segueix :

 

PRESIDENT DES DE FINS
Pere Camats Ribas 22/01/41 27/09/45
Joan Milà Gelabert 28/09/45 25/08/49
Francesc Angelats Aragonès 26/08/49 21/09/50
Antoni Garrigosa Perelló 22/09/50 06/03/52
Josep Morelló Casas 07/03/52 08/01/53
Vicens Bisbal Climent 09/01/53 01/07/54
Baldiri Elías Milla 02/07/54 24/10/56
Josep Gabarró Casanovas 25/10/56 14/01/59
Isidre Ros Mestres 15/01/59 27/01/61
Salvador Comas Lladó 28/01/61 06/03/63
Josep Gabarró Casanovas 07/03/63 07/01/75
Josep Martínez Serra 08/01/75 08/07/78
Sebastià Gilabert Solé 09/07/78 30/11/79
Miquel Vives Julià 01/12/79 30/06/82
Josep Lluís Sirvent Portolés 01/07/82 30/06/86
Joan Martí Lladó 01/07/86 30/06/90
Francesc Satoca García 01/07/90 04/06/94

 

Victorià Marlet Naranjo  va iniciar el seu mandat :     05/06/94

 

De tots els presidents esmentats, no va poder acabar el seu mandat el senyor Sebastià Gilabert Solé per defunció en ple exercici del seu període presidencial, acabant el mateix, el Sr. Miquel Vives Julià, que era el primer Vice-president i va assumir de manera  estatutària la Presidència.

Pels diferents mèrits a que es van fer creditors, el quadre de distincions del Club presenta el següent caire:

 

PRESIDENTS D’HONOR :

 

A me a mes de les esmentades dames que portaren el Club durant la duració de la Guerra Civil , foren nomenats Presidents d’honor en el seu moment els Senyors:

 

Baldiri Aleu i Torras

 

Ignasi De Torrents i Piserra

 

Joan Antoni Samaranch i Torelló

 

Jaume Ferrer i Poblet

 

Josep Milà i Gelabert

 

Michel Reynard Buisserin

 

SOCIS D’HONOR :

 

Pels mèrits reconeguts al efectuar diverses tasques pel Club, en el moment en que s’ha cregut oportú s’ha atorgat el títol de Soci d’honor al següents senyors:

 

Baldiri Aleu Torras

Miquel Elías Millà

Joan Milà Gelabert (dos vegades)

Pere Camats Ribas

Lluís Sentís Anfruns

Josep Ravellat

Salvador Comas Lladó

Benet Puig

Aleix Parés

Josep Lladó Romàs

Vicens Bisbal Climent

Joan Rocabert

Isidre Ros Mestres

Dídac Gilabert

Eugenio Pasalodos

Josep Gabarró Casanovas

Miquel Petit

Alexandre Paloma

Antoni Garrigosa Perelló

Baldiri Elías Millà

Joan Massoni

Miquel Durán

Antoni Jordá Novas

Lluís Murga Torres

Josep Martínez Serra

Josep Lluís Sirvent Portolés

Joan Martí Lladó

Francesc Satoca García

Miquel Vives Julià (pòstum)

Sebastià Gilabert Solé (pòstum)

Josep Morelló Cases (pòstum)

Francesc Angelats Aragonès (pòstum)

 

MEDALLA D’OR DEL CLUB :

 

En ocasió de les commemoracions del Cinquantè Aniversari, es va aprovar la concessió de la medalla d’Or del Club al Senyor:

 

Baldiri Aleu Torras

 

MEDALLA DE PLATA DEL CLUB :

 

En ocasió de les commemoracions del Cinquantè Aniversari, es va aprovar la concessió de la medalla de Plata del Club als Senyors:

 

Baldiri Aleu Torras

Miquel Petit

Antoni Estrada

Josep Farrés

Antoni Garrigosa

Enric Puig

León Piñol

Alexandre Paloma

Pere Paloma

Miquel Casas

Joan Aleu

Josep Puig

Gustau Rión

Daniel Petit

Álvaro Santandreu

Ramon Almirall

Rafael Gascón

Juan Sánchez

Michel Reynard

 

INSÍGNIA D’OR DEL CLUB :

 

Diverses juntes directives han considerat pels seus mèrits atorgar les insígnies d’Or del Club al Senyors:

 

Salvador Comas Lladó

Josep Gabarró Casanovas

Salvador Comas Martí

Jaume Vila Vidal

Josep Del Rey Rodríguez

Gerard Murillo

Alfons Martínez Juan (Pòstum)

 

INSÍGNIA DE PLATA DEL CLUB :

 

Diverses juntes directives han considerat pels seus mèrits atorgar les insígnies de Plata del Club al Senyors:

 

Rafel Ventura Planell

Daniel Ros Garrigosa

Josep Velazco Garrigosa

Alfons Muñoz Centeno

Joaquim Sánchez Peñalver

Antoni Jordà Novas

 

INSÍGNIA DE BRONZE DEL CLUB :

 

Diverses juntes directives han considerat pels seus mèrits atorgar les insígnies de Bronze del Club al Senyors:

 

Hilari Bonavida Estupiñà

Juan Arias Benítez

Gorgonio Martín Ortega

Fernando Vidal

Francesc Larroy Amat

Juan Francisco Mejias Lorente

Manuel Gutiérrez Torres

Joan Vives Turcó

 

Difícil d’enquadrar, es la activitat arbitral, que si be no pot situar-se entre les de jugador, tampoc pot dir-se que sigui purament les de directiu, encara que per les seves feines de coneixement, control i maneig del reglament i les seves relacions habituals amb les Federacions, com membres dels comitès arbitrals, faci que li dediquem la atenció en aquest apartat de directius.

 

Així doncs, en la historia del Club, també s’ ha contat amb nombrosos col·laboradors en aquesta faceta del nostre esport, que, integrats en el col·lectiu dels arbitres,  han fet possible que el joc es pugues portar a cap.

 

Son de destacar, entre molts altres, els noms d’en Baldiri Elías, que va actuar com àrbitre de categoria Nacional i Internacional als anys cinquanta, en Isidre Oller als anys seixanta i setanta, que va destacar per la seva velocitat que el feia arribar a la línia d’assaig abans que el jugador que portava la pilota,  característica que conservava de la seva època de jugador, i pot ésser el qui ha tingut una carrera arbitral mes dilatada i qualificada, Salvador Comas Martí, que a mes a mes d’ésser considerat un dels millors àrbitres de l’estat espanyol, ha dirigit, per invitació partits finals de les competicions franceses i com col·legiat internacional, partits entre Seleccions Nacionals valedors per les fases classificadores per la Copa del Mon de 1995.

 

A tots ells s’ha d’afegir que a nivell de directius i col·laboradors hi ha infinitat de noms que no figuraran en aquestes relacions, però justament aquestos son els mes IMPORTANTS, perquè sense aparèixer a cap lloc i amb la seva tasca callada de cada dia, han fet realment possible el miracle de portar en davant  la U.E. Santboiana i que com imatge d’amor pel Club podria quedar representat en la última voluntat del ex-president Josep Gabarró Casanovas, que poc abans de morir, va expressar el seu desig d’ésser incinerat i que les seves cendres fossin escampades pel terreny de joc de la U.E. Santboiana, com mostra de íntima unió amb tot allò que el Club representa.

ELS EQUIPS

 

Evidentment, des del primer moment i sempre ha existit un primer equip que es l’autèntica ensenya esportiva del Club, raó d’ésser i representant del mateix al mes alt nivell en el que estigui adscrit.

 

Però al desenvolupar-se l’afecció per aquest esport i organitzar-se mes competicions, va sorgir la  necessitat de tenir jugadors reserva degudament preparats i a punt per cobrir qualsevol eventualitat del primer equip, per la qual cosa es va formar el que es va dir segon equip i quan així es va precisar, un tercer equip.

 

Amb el pas dels anys i el increment de les competicions i l’augment de qualitat i quantitat de practicants de l’esport del Rugby,  es varen crear noves categories en las que a la vegada es varen anar enquadrant els jugadors: Júnior, Juvenils, Cadets, Infantils, Alevins i Fémines.

 

El número màxim d’equips en competició es va aconseguir la temporada 1987-88, en la que estaven inscrits als diferents campionats els següents equips:

Primer equip : Jugant a Divisió d’Honor
Segon equip : Jugant a  Primera Divisió Catalana
Tercer equip : Jugant a Segona Divisió Catalana
Juvenil “A” : Jugant el Campionat Juvenil
Juvenil “B” : Jugant el Campionat Juvenil
Cadet “A” : Jugant el Campionat Cadet
Cadet “B” : Jugant el Campionat Cadet
Femení : Jugant el Campionat Català femení
Escola de Rugby : Participant als Torneigs Inter – escoles
amb Infantils i Alevins

 

Al llarg de l’historia, i per imperatius d’organització Federativa, no sempre els equips del Club han pogut estar inscrits a les competicions amb el nom propi de la U.E. Santboiana (concretament sempre que s’ha tingut mes de dos conjunts en una mateixa categoria i s’ha volgut que puntuessin) per la qual cosa, el Club s’ha vist en la necessitat d’inscriure amb les mes diverses denominacions a aquestos equips, podent trobar-se als anals els següents noms:

 

Joventut

Caçadors

Rugby Sant Boi

Pedagogium Cos

 

També el Club es un dels pioners en la creació del Rugby femení a l’Estat Espanyol, doncs la primera competició que es va organitzar en aquesta categoria es va fer a Catalunya i entre els equips que varen formar aquesta competició, hi havia un de la U.E. Santboiana.

 

La manera de dirigir tècnicament els equips també ha variat amb el pas del temps i s’ ha passat per tot tipus de possibilitats: jugador – entrenador, entrenador independent per cada equip, grup d’entrenadors coordinats per un d’ells, comissió tècnica marcant directrius als entrenadors, etc.

 

De totes formes, i a la vegada que el joc s’ha anat perfeccionant, se ha anat adquirint la costum de que cada equip compti com mínim amb dos entrenadors, per poder distribuir les carregues dels entrenaments i fer-los mes selectius.

 

Tractament a part mereix la Escola de Rugby, iniciada al final dels anys 50 pels germans Bisbal amb la pràctica del llavors anomenat Rugby educatiu, modalitat que, en criteri de l’època serviria per que els nens coneguessin la tècnica del joc sense por al placatje i al contacte, per aconseguir la qual cosa, es substituïa aquesta jugada defensiva, pel fet de prendre un mocador de color que el jugador portava pres a la cintura i quina pèrdua representava haver estat placat, es jugava en terreny reduït i amb un número de set jugadors : tres davanters, dos mitjos i dos tres quarts.

 

Mes endavant aquest tipus de Rugby va ésser abandonat  per considerar-se que el aprenentatge no era integral i passat un temps, durant el que no va existir activitat en aquestes edats (entre els anys 1970 i 1978) es va tornar a posar en marxa, novament animats  alguns ex-jugadors del Club pel inefable Joan Bisbal, i aquesta vegada, inspirant-se en l’organització de les escoles de Rugby franceses i seguint els criteris del gales Ray Williams, creador del Rugby a 9 para nens.

 

La Escola de Rugby tal com funciona a la actualitat, te una estructura ideada de tal manera que el nen juga dos anys en cada categoria de les quatre que composen la seva permanència en aquella.

 

L’esperit es bàsicament no competitiu pretenent-se l’aprenentatge pur i simple de la tècnica individual i el contacte del nen amb el col·lectiu i l’esport.

 

Els nens entren a la Escola de Rugby a molt curta edat i s’integren al primer nivell jugant amb samarreta VERDA   (indicatiu de la seva inexperiència) fins els 8 anys, en grups petits guiats por abundants monitors i amb la pretensió de que únicament prenguin contacte amb la part mas lúdica del nostre esport i agafin confiança amb la pilota, el terreny i els companys.

 

En el segon nivell hi son en les edats de 9 i 10 anys jugant amb samarreta VERMELLA (indicatiu del seu inici de maduració) començant a aprendre els rudiments de la tècnica individual, estant aquesta una edat crucial per arrelar les tècniques bàsiques,  doncs les virtuts que s’aprenen o errors que no es corregeixen a aquesta edat, es molt difícil de canviar després.

El  tercer nivell es el compres entre les edats de 11 i 12 anys i els alumnes de la Escola juguen amb la samarreta GROGA , símbol d’avenç en maduresa i es en aquesta  etapa que s’ensenyen els rudiments de la tècnica col·lectiva i en temps recents, per coincidència amb edats admeses Federativament, es participa en els diversos Torneigs i Campionats de la categoria Alevi, jugant amb espai i numero de jugadors reduït amb respecte al Rugby de competició.

 

Per fi s’arriba al quart i màxim nivell de la Escola, que es el compres en les edats de 13 i 14 anys, guanyant-se l’alumne per fi la samarreta de color BLAU, que indica que s’ha assumit  la maduresa suficient com per tenir l’honor de lluir els colors del Club,  passant-se a ensenyar les nocions del joc col·lectiu, utilitzant espai de joc i numero de jugadors reals  i al igual que les edats anteriorment descrites, per coincidència amb edats federatives, es participa en los Campionats i Torneigs de la categoria Infantil.

 

Es al acabar els anys de la Escola de Rugby ,  quan el jugador passa al equip de cadets, entrant d’aquesta manera en el mon de l’esport competitiu i a participar en els Torneigs i Competicions federades i amb el nom de la U.E. Santboiana.

LES COMPETICIONS

 

La primera competició en la que va participar la U.E. Santboiana, tal com ha quedat dit, fou la Copa “Real Societat de Carreras de Cavalls” a l’any 1922, que es va jugar en forma de torneig quadrangular.

 

A l’any següent i desprès de crear-se la Federació Catalana de Rugby, es va iniciar el campionat de Catalunya i mes tard, en el moment en que el Rugby es va anar organitzant a l’Estat Espanyol, les competicions de caràcter estatal.

 

Les competicions han tingut diferents maneres de realitzar-se :

 

– Campionats regionals o de zona.

 

– Fases finals del campionat d’Espanya jugades per concentració dels equips classificats en un lloc.

 

– Eliminatòries tipus Copa.

 

– Play-off  finals.

 

– Lliga Nacional per grups.

 

– Lliga Nacional a un sol grup i una sola categoria.

 

– Lliga Nacional a un sol grup i dos categories.

 

– Las dos últimes amb diferent número de participants, des de sis fins a dotze.

 

I tot això referit a la categoria sènior, de manera que es podria fer extensiu a juvenils, cadets, infantils, Alevins i fémines amb les mateixes o  semblants combinacions.

 

A efectes de palmarès, comptabilitzarem aquí solament les competicions mes importants en las que ha resultat guanyador el primer equip de la entitat, i agrupant-les per afinitat de competició.

LLIGA ESTATAL  DIVISIÓ D’HONOR

 

S’ha jugat amb participació des de 6 a 12 equips i a un o dos grups, havent aconseguit la U.E. Santboiana el palmarès següent:

 

CAMPIONS Segons Tercers
Temporada 982-83
Temporada 1983-84
Temporada 1985-86
Temporada 1986-87
Temporada 1987-88
Temporada 1988-89
Temporada 1991-92
Temporada 1995-96
Temporada 1996-97
Temporada 1997-98
Temporada 1998-99
Temporada 1998-00

 

COMPETICIÓ DE COPA SÈNIOR

 

Ha tingut les denominacions (segons les èpoques) de Sa Majestat El Rei, Del President de la República, Del Generalíssim i novament de Sa Majestat el Rei, i s’ha jugat de totes les formes possibles (a partit  únic, a doble partit, per concentració, etc.).

 

CAMPIONS SOTS-CAMPIONS CONTRA RESULTAT
Temporada 1930-31 Real Madrid C.F. 12 – 6
Temporada 1932-33 Real Madrid C.F. 24 – 6
Temporada 1942-43 Tavernes de Valldigna 16 – 0
Temporada 1947-48 S.E.U. León 13 – 9
Temporada 1948-49 Atlètic Madrid 3 – 8
Temporada 1955-56 C.F. Barcelona 3 – 6
Temporada 1957-58 C.F. Barcelona    11 – 9
Temporada 1958-59 Picadero Joventut 20 – 14
Temporada 1959-60 C.N. Barcelona     8 – 3   
Temporada 1960-61 C.N. Barcelona     3 – 0   
Temporada 1961-62 C. Aitor de Madrid 6 – 3   
Temporada 1962-63 C.N. Barcelona   0 – 3
Temporada 1963-64 Canoe N.C.       0 – 3
Temporada 1966-67 Cisneros Madrid 3 – 14
Temporada 1988-89 Liceo Francés      25 – 9  
Temporada 1989-90 Getxo R.T.       7 – 28
Temporada 1999-00 El Salvador 36 – 15

 

COPA IBÉRICA SÈNIOR

 

Competició anyal entre els equips campions d’Espanya i Portugal de categoria Sènior, que també s’havia jugat entre els campions i sots-campions de ambdós països en forma de Torneig quadrangular, que se porta a cap en un i altre país alternant els anys en que cadascú es hoste.

 

Competició guanyada :  Temporada 1987-88

                                      ”     1989-90

 

COPA PIRINEUS

 

Competició entre els equips campió i sots-campió de Catalunya (també ha sofert diverses mutacions) i equips de prestigio del Roselló (en algunes èpoques varen a arribar a ésser equips de fins segona divisió francesa).

 

Competició guanyada :  Temporada 1959-60

                                                ”      1960-61

 

TROFEU DOS CATALUNYES

 

Competició entre equips de Catalunya i equips de prestigi del Roselló, substitutiva de la anterior Copa Pirineus.

 

Competició guanyada :  Temporada 1999-00

                                               

 

CAMPIONAT D’ESPANYA  DE 2ª CATEGORIA SÈNIOR

 

Competició per sistema de Copa, en la que ha participat quan així s’ha organitzat, el segon equip de la Santboiana, desprès de guanyar-se la classificació per quedar Campió de Catalunya de la seva categoria.

 

CAMPIONS SOTS-CAMPIONS CONTRA RESULTAT
Temporada 1954-55 Casasola Madrid 3 – 17
Temporada 1958-59 B.U.C.            11 – 3
Temporada 1962-63 C.D. Vasconia S.S. 0 – 5
Temporada 1967-68 C.A.U. Madrid    11 – 20
Temporada 1969-70 El Salvador Valladolid 9 – 20

 

LLIGA 1ª DIVISIÓ SÈNIOR

 

Variant de la Lliga Estatal de Divisió d’Honor que s’ha jugat quan no existia aquesta.

 

S’ha jugat pel sistema de Lliga única i pel sistema de Grups, estant el palmarès de la U.E. Santboiana , el següent:

 

Pel sistema de Lliga de Grup únic

 

CAMPIONS Segons Tercers
Temporada 1952-53
Temporada 1971-72

                              

Pel sistema de Lliga per Grups,  GRUP LLEVANT

 

CAMPIONS GRUP Segons Grup Tercers Grup
Temporada 1980-81
Temporada 1981-82

 

Pel sistema de Lliga per Grups, GRUP 1

 

CAMPIONS GRUP Segons Grup Tercers Grup
Temporada 1978-79
Temporada 1979-80
Temporada 1982-83
Temporada 1983-84

 

CAMPIONAT DE CATALUNYA 1ª DIVISIÓ

 

Competició de mes de dos equips, la mas antiga de l’Estat Espanyol, que també ha sofert modificacions, canvis i ha estat mes o menys devaluat o revaloritzat segons hagi estat o no indispensable guanyar-lo per participar en competicions de caràcter estatal.

 

Competició guanyada : Temporada 1922-23
1930-31
1932-33
1933-34
1934-35
1942-43
1943-44
1944-45
1955-56
1958-59
1959-60
1960-61
1961-62
1962-63
1963-64
1966-67
1971-72
1980-81

 

COPA CATALANA SÈNIOR

 

Competició de mes de dos equips, pel sistema Copa a nivell català.

 

Competició guanyada : Temporada    1991-92
1994-95
1995-96
1997-98
1998-99
1999-00

 

A nivell de les demés categories, també s’ha aconseguit importants èxits especialment Campionats de Catalunya i Espanya de juvenils, cadets, infantils i Alevins al llarg de tota la historia del Club, estant les fites mes importants a nivell estatal les següents:

 

CAMPIONAT DE CATALUNYA FEMENÍ SUB-18

 

Competició de mes de dos equips a nivell català en categoria femenina

 

Competició guanyada :  Temporada 1996-97

 

CAMPIONAT D’ESPANYA CATEGORIA JÚNIOR

 

CAMPIONS SOTS-CAMPIONS CONTRA RESULTAT
Temporada 1996-97 Quesos Entrepinares 17 – 16
Temporada 1997-98 Quesos Entrepinares 19- 25

 

CAMPIONAT D’ESPANYA CATEGORIA JUVENIL

 

Competició en la que s’ha adquirit el dret per quedar Campió de Catalunya, havent-se jugat pel sistema Copa, estant el palmarès de la U.E. Santboiana, el següent:

 

CAMPIONS SOTS-CAMPIONS CONTRA RESULTAT
Temporada 1969-70 Pueblo Nuevo      15 – 3
Temporada 1970-71 Àt.. San Sebastián 0 – 14
Temporada 1993-94 Liceo Francés Madrid 18 – 0
Temporada 1995-96 B.U.C.                30- 5
Temporada 1997-98 El Salvador           17 – 8
Temporada 1999-00 C.R. Atlco. Portuense 31 – 29

 

CAMPIONAT D’ESPANYA CATEGORIA CADET

 

Competició en la que també s’adquireix el dret a participar per quedar Campió de Catalunya , havent-se jugat pràcticament sempre pel sistema de concentració, estant el palmarès de la U.E. Santboiana el següent :

 

CAMPIONS SOTS-CAMPIONS CONTRA RESULTAT
Temporada 1975-76   Univers. Laboral Corunya 18 – 4
Temporada 1976-77   Seminari Tarazona     22 – 10
Temporada 1986-87 Hernani C.R.          17 – 0
Temporada 1990-91 Liceo Francés Madrid 6 -21
Temporada 1991-92 Kakarraldo R.T.      9 – 12
Temporada 1992-93 Kakarraldo R.T.       14 – 10
Temporada 1993-94 CAU Alzira            15 – 5  
Temporada 1997-98 El Salvador           31 – 5  
Temporada 1998-99 El Salvador               18 – 3  

 

CAMPIONAT D’ESPANYA CATEGORIA INFANTIL

 

Competició de recent creació i de característiques idèntiques a la anterior, estant el palmarès de la U.E. Santboiana, el següent

 

CAMPIONS SOTS-CAMPIONS CONTRA RESULTAT
Temporada 1991-92   Liceo Francés Madrid 24 – 0
Temporada 1993-94   C.D. El Salvador        8 – 0
Temporada 1996-97   E.R. San Jeronimo       7 – 3

 

CAMPIONAT D’ESPANYA CATEGORIA ALEVÍ

 

També igual que en el cas de la categoria infantil es de recent creació i es juga per concentració desprès d’haver-se guanyat el dret per quedar Campió de Catalunya, estant el Palmarès de la U.E. Santboiana, el següent :

 

CAMPIONS SOTS-CAMPIONS CONTRA RESULTAT
Temporada 1990-91   València R.C.        30 – 12
                    Temporada 1991-92 C.D. El Salvador        4 – 12
Temporada 1996-97 E.R. San Jeronimo      0- 35

 

En quant a contactes internacionals, a mes a mes de les ja citades participacions a la Copa d’Europa de Clubs Campions, en la Copa Ibérica i en les Copes Pirineus, i a les diferents gires efectuades, pel estadi Baldiri Aleu, han passat importants equips de tot el mon: argentins, canadencs, sud-africans, zimbabwesos, anglesos, gal·lesos, irlandesos, escocesos, francesos, italians, estadounidencs, etc.

 

Cap destacar, possiblement pel seu indubtable qualitat, als equips francesos: Stade Toulousain, U.S.A.P. de Perpignan, U.S. Tarbes i U.S. La Voulte ; els equips britànics : Bristol, Newport i Richmond; l’Itàlia C.U.S. Parma ; els argentins Hindú Club i CUBA de Buenos Aires i el Sud-africà Stellenbosch University.

 

A mes a mes, al estadi de la U.E. Santboiana han jugat en nombroses ocasions les Seleccions Catalana i Espanyola contra seleccions de prestigi com França, Itàlia o Romania en competicions de la F.I.R.A. o en partits de Gira, com contra Austràlia (promeses) que junt a una edició del Campionat Júnior de la FIRA jugat el 1972,  han fet les delícies dels afeccionats locals.

 

El Club ha jugat partits d’exhibició a diferents llocs i en diferents circumstancies, podent-se destacar la participació en els festivals benefic-esportius que es realitzaven a l’Estadi de Montjuïc pels anys 50, pels vols de Nadal, o els partits de Festa Major a Manresa, Martorell i fins i tot a Torrelles de Llobregat.

 

LES SECCIONS

 

Seguint la pauta dels fundadors, esportistes integrals, el Club ha tingut sempre un caire polisportiu i malgrat que l’esport bàsic i  primordial, raó de l’existència de la entitat, ha estat, es i serà el Rugby, en el decurs de la historia s’han anat creant i desfent diverses seccions dels mes variats esports.

 

La secció de natació, que quan la piscina estava recentment estrenada, va comptar fins i tot amb demostracions de natació sincronitzada, passant per diverses temporades amb equips federats de natació i ha arribat en actiu fins als nostres dies amb la supervivència del tradicional Curset de Natació Escolar i Utilitària, que es celebra cada estiu ininterrompudament des de fa mes de 35 anys, havent passat per aquest curset  aprenent a nedar en ell gran quantitat de Santboians.

 

La secció de Tenis es va crear a l’any 1971 al construir-se les pistes en el Club  amb objecte d’aconseguir mes ingressos que permetessin subsistir a la entitat, i ha gaudit amb els inevitables pujades i baixades, de bona salut, organitzant-se Torneigs socials, oberts i interclubs, la qual cosa fa que no falti activitat durant tot l’any a les pistes.

 

Un altre de les seccions que varen tenir forta acceptació i èxits durant molts anys, va ésser la d’atletisme, que va gaudir del seu màxim esplendor a finals dels anys 60 amb uns complerts equips tant masculí com femení, entrenats pel ex-Olímpic i carismàtic Constantí “Tino” Miranda que va portar a les atletes femenines com Roser Miranda, Montserrat Comamala o Rosa Quesada a aconseguir Campionats d’Espanya o al jove atleta Evarist Roig a assolir una beca para la fundació “Joaquim Blume” que estava en funció de les marques de nivell obtingudes.

 

En el haver de la secció hi ha un viatge també famós: el que es va fer a Alemanya a base de entusiasme i esforç personal dels components de la Secció, que fou correspost pel Club germànic visitant la nostra població en un intercanvi d’esplèndida experiència.

 

A mes a mes era font de futurs jugadors de Rugby al haver-se format com atletes molts esportistes que desprès es passaven al esport objecte de l’entitat,  produint-se també l’efecte invers, per exemple, en la temporada en que es va formar un equip juvenil d’atletisme amb esportistes que al  hivern  havia format l’equip juvenil de Rugby del Club i mes d’una atleta es va casar amb jugador de Rugby per major glòria de la saga d’esportistes del Club.

 

La Secció de basquetbol que contava també amb equips masculins i femenins; las de handbol i hoquei sobre patins, que garantien espectacle cada diumenge al  Parc esportiu i eren font de persones preparades atlèticament, les quals alimentaven  els equips de Rugby.

 

Fins i tot s’ha comtat amb seccions de Pesca i de petanca.

ELS SOCIS

 

Altre dels components primordials i anònims, peça bàsica, i indispensable per la existència del Club.

Amb la seva aportació econòmica han fet possible que la activitat del Club marxes àdhuc en circumstancies excepcionals, com quan durant la Guerra Civil i malgrat  la precarietat de la situació i de la inexistència de competicions, respongueren a la sol·licitud de les mes tard Presidentas d’honor del Club, Maria Comas, Isabel Martí i Maria Ventura, que com ha quedat dit en capítols anteriors, s’encarregaren de recaptar les quotes.

 

Una de les característiques del Club es que es demana que tot jugador del mateix sigui soci de la entitat, per la qual cosa i des de sempre els jugadors han tingut veu i vot a través de les assemblees de socis, en tot el que concerneix a la vida del Club, donant-se  la circumstancia de que a les primeres èpoques, els jugadors pagaven una quota de soci doble de la resta, per considerar-se que eren els que gaudien mes de l’existència i activitats de l’entitat.

 

L’eina màxima, a través de la que exerceix tots els seus drets el soci, es la Assemblea General, tant Ordinària com Extraordinària, i allò que ha aprovat una assemblea de socis, no mes pot ésser revocat per altre assemblea.

 

Algunes de les Assemblees Generals Extraordinàries, han estat històricament importants, com las que han aprovat i modificat Estatuts del Club, o las que han decidit temes tan importants com les construccions i ampliacions de les diferents instal·lacions  que s’han realitzat o las que han aprovat temes mes quotidians, però no menys importants a nivell de prestigi, com es la acceptació del Himne Oficial del Club, el qual te la següent lletra:

Endavant, endavant sense parar

Recolzant bé la jugada

La pilota de ma en ma,

Fins l’alè que ja s’escapa

 

Ferro i força, ferro i força jugadors

Ferro i força, ferro i força seguidors

La Santboiana sempre endavant

 

Ben units tots el davanters avancen

Un sol bloc sense defallir

I si el contrari apreta

L’obertura sap que dir

 

Ferro i força, ferro i força jugadors

Ferro i força, ferro i força seguidors

La Santboiana sempre endavant

 

Dia a dia i pedra a pedra

Amb fe i esforç hem forjat

Es treball de tot un poble

El nostre Club estimat

 

Ferro i força, ferro i força jugadors

Ferro i força, ferro i força seguidors

La Santboiana sempre endavant

 

Els petits i els grans es deleixen

Per lluir el teu blau triomfant

llaors i glòries t’envolten

Que en ets Santboiana de gran ¡

 

Ferro i força, ferro i força jugadors

Ferro i força, ferro i força seguidors

La Santboiana sempre endavant

Referència obligada es la de que en totes les èpoques i en les ocasions en que l’esdeveniment ho ha demanat, s’han desplaçat junt amb els equips en competició, grups de socis i afeccionats, sigui en vehicles propis, transports públics o en autocars organitzats per l’entitat, que han donat el suport i calor necessari en els moments històrica i esportivament claus, circumstancia aquesta que pot considerar-se per quantitat d’ocasions i número d’acompanyants, sinó única, si inusual en l’àmbit del Rugby espanyol.

 

Quan s’ha parlat de les instal·lacions  ja s’ha comentat que la construcció del actual estadi Baldiri Aleu, se va fer amb l’inestimable col·laboració de socis i afeccionats, en  la qual cosa cal novament insistir, recordant l’anècdota que expliquen directius de l’època, que es trobaven pels carrers de Sant Boi a alguns socis, pagesos de professió i que per això disposaven de carros i cavalleries, que els hi deien si el Club estava enfadat amb ells doncs no se’ls hi havia demanat col·laboració per carretejar terres en la construcció del camp, tanta era doncs la col·laboració que es rebia per part de tots.

LES INSTITUCIONS

La Unió Esportiva Santboiana, entitat que ha pres tota la seva vitalitat bàsicament de la gent de Sant Boi, deu a les Institucions, tant locals com de rang superior, moltes de les empentes que l’han fet flotaren els moments difícils i al ésser una entitat oberta a tothom, sempre s’ha vanagloriat d’estar al marge de les opcions polítiques que en cada moment han regit els destins de la comunitat, la qual cosa ha donat a la entitat una independència que li ha permès gaudir de totes les ajudes, hagin vingut d’on hagin vingut.

 

Agraïment que es fa necessari fer extensiu a les persones,  tant a tots aquells proveïdors i industrials de la vil·la, que amb paciència, han suportat i suporten els continus retards en els pagament, sempre sense deixar de servir tot allò que fa falta i a mes a mes col·laboren, atenent les continues peticions que s’els fa  sobre propaganda o altres aportacions que s’els sol·licita, així com a totes aquelles altres persones que per la seva influencia, tasca o càrrec fora de l’àmbit de la entitat, han abocat tot el seu interès, en atendre i canalitzar de la millor manera possible les sol·licituds dels dirigents de la Santboiana, conseqüència de la qual cosa, li han proporcionat a l’entitat aquells mitjans que precisava para poder-se desenvolupar.

 

EL FUTUR

El futur del Club, com totes aquelles coses que estan íntimament lligades a la voluntat d’un col·lectiu, serà el que els components de l’esmentat col·lectiu, es a dir els seus socis, desitgin, i que amb el seu coratge, col·laboració i exigència, obliguin a construir la historia.  

 

En lo esportiu  i mentre  sia majoritària la fe en l’amateurisme, que en general domina el mon del Rugby, tot dependrà de la continuïtat de les estructures del Club, basades a la dècada dels 90 en una Escola de  Rugby abundant d’alumnes i monitors, unes categories competitives escalonades (cadets, juvenils, júniors, segons i tercers equips si així calgués, i sense oblidar el component femení, amb presencia cada dia mes important a la societat i que no cal deixar de banda) dotades del màxim de mitjans físics i humans para dirigir els entrenaments, així com la inquietud continua  per part dels dirigents, de captar jugadors (de totes les edats) qüestió en la que no es pot defallir davant la gran varietat d’ofertes esportives i de lleure amb que comte el jovent de l’actualitat, per així, dotats de bona estructura, gaudir d’un primer equip al que de forma lògica arribaran els millors, que passejarà per tot arreu els no de la entitat, de Sant Boi i de Catalunya amb la màxima dignitat.

 

En quant a les instal·lacions, son de tots coneguts els greus problemes que en aquestos anys 90 angoixen a la entitat per les pressions i carregues que pesen sobre les propietats del Club i que tan durs esforços al  llarg dels anys han costat a tanta gent de la Villa de Sant Boi, que poden obligar en qualsevol moment a los dirigents del Club a prendre  grans decisions, que siguin las que siguin, no te que caber cap dubte que representaran un pas endavant, sempre que sentin la empenta i el recolzament de la massa social que demostri  el que al principi d’aquest apartat s’ha dit : La U.E. Santboiana serà i anirà cap a on, la voluntat dels seus socis vulguin, tenint present la famosa frase del Filòleg català Pompeu Fabra :

 

” NO DEIXEM MAI LA TASCA

NO PERDEM MAI L’ESPERANÇA”

 

.  

 

BIBLIOGRAFIA

– Anuaris de la Federació Espanyola de Rugby

 

– Llibret “U.E. Santboiana 50 anys de Rugby” editat en ocasió del Cinquantenari del Club.

         

– Diverses obres de Carles Martí Vilá, cronista oficial de la Villa de Sant Boi.

 

– Llibres d’actes de la U.E. Santboiana.

 

– Arxiu de la U.E. Santboiana.

 

– Documentació personal d’Antoni Garrigosa Perelló, cedit a la seva mort a la U.E. Santboiana pels seus familiars i que es troba a l’arxiu del Club.

 

– Testimonis personals de diferents persones que visqueren l’ historia del Club, en especial els ja morts : Salvador Comas Lladó, Miquel Vives Julià, Juan Bisbal Climent, Vicens Bisbal Climent, Josep Gabarró Casanovas i dels afortunadament encara vius: Joan Milà Gelabert, Miquel Elías Milla, Baldiri Elías Milla y Joan Martí Lladó “Xurit”.   

 

– Documentació personal i arxius de l’autor.