Estadi Baldiri Aleu

En quant a la evolució social i de les instal.lacions, cal pensar que per poder jugar al Rugby, de bon principi es va fer necessari un terreny de joc, que a mes a mes d’ésser pla, tingues un terra no massa dur , a fi i efecte de que les caigudes no representessin un perill per la integritat física dels jugadors, i desprès de dures gestions i treballs, es va aconseguir condicionar un camp, el qual es va llogar a l’altra banda del riu Llobregat i en terme Municipal de Sant Joan Despí, terreny que estava ple de canyes que calgué netejar, amb l’ajuda de jugadors i afeccionats, i la col·laboració especial dels bous de “Cal Dimoni”, pagès, que pel que es veu, era també afeccionat i no solament va posar els seus bous, sinó també el seu treball personal.
Per fi es va aconseguir preparar-ho de tal manera que reunís bones condicions, doncs el terreny era sauló, terra flonja vora el riu, ideal pel que es volia.
Per tal de que els espectadors poguessin veure els partits , eren els propis jugadors els que abans de cada partit creuaven el riu pel pont del tren i instal·laven una passarel·la amb taulons per la que es podia arribar fins el mateix camp, de la qual cosa queda constància en fotografies de l’època en las que a mes a mes es veu que la presencia de públic era abundant.
Així mateix cal destacar que els entrenaments es celebraven a primeres hores del matí, abans de que els jugadors anessin als seus treballs habituals, al no tenir a l’abast, naturalment, cap equip d’allumenat al terreny de joc, per la qual cosa, cap imaginar que en els freds matins d’hivern, entrenar al costat del riu devia d’endurir mes si cap, la naturalesa dels esforçats “sportmans”.
Consta també als anals, que a mes a mes d’aquest terreny de joc, que va ésser utilitzat fins a l’any 1936, s’usava, sobre tot per part del segon equip, el camp de fútbol de la Colònia Güell.
Al acabar la Guerra Civil, els actius components de l’entitat, no varen parar fins a aconseguir trobar uns terrenys millor situats i , ara sí, dins del Terme Municipal de Sant Boi i adquirir-los (part en propietat i part llogats), en la zona coneguda com “Els Vinyets”, just al lloc a on està ubicat en la actualitat el Parc Mòbil d’Automobilisme de l’Exèrcit.
Es va construir un camp de Rugby, a on es jugaria fins l’any 1948, que disposava d’un túnel de sortida dels jugadors dels vestuaris directament al terreny de joc, i envoltant el mateix es va traçar una pista d’atletisme de terra de 400 mts de corda i ja es projectava la construcció d’una pista poliesportiva i una piscina, quan es va rebre la notificació de que aquells terrenys interessaven a l’Exèrcit.
Després de difícils, llargues i dures negociacions (s’ha de pensar que l’altra banda de la taula negociadora estava ocupada pel Exèrcit i ens hem de situar en el temps històric de la negociació, que era desprès de la recentment acabada Guerra Civil), i amb la impagable ajuda del Coronel Ignasi de Torrents i Piserra, que va actuar de valedor davant de la Capitania General de las propostes de la U.E. Santboiana, i als batlles de la època : Jaume Ferrer Poblet i Josep Milà Gelabert, sempre disposats a donar suport al Club amb tota decisió, es va aconseguir fer una permuta de terrenys similar en superfície, però, això si, en comtes del solar pla i net que era donat pel Club, es rebia a canvi altre, que estava situat en el lloc a on estan ubicades avui en dia las actuals instal·lacions de la U.E. Santboiana, però en la forma en que es trobava a l’època, es dir amb un desnivell del 7% i ple de malesa i vegetació.
Altra vegada amb l’ajut dels jugadors, socis, simpatitzants de la població i de las Institucions Públiques, es varen fer els rebaixos pertinents per la qual cosa es va aconseguir per part dels directius del Club de la època (entre els que es trobava un incombustible Raimon Priu Planas, que ha format part de nombroses juntes directives, sempre treballant en favor del Club, sempre a l’ombra, però sempre al tall), un excel·lent contracte d’excavació del terreny (desmuntar les terres i retirar-les a canvi de quedar-se amb elles para reomplir terrenys, lo que en la època era una pràctica habitual) pactat amb un famós constructor i promotor de cines, teatres i places de toros de l’època, fins aconseguir la configuració que te avui en dia i en la que s’aprecia perfectament el tall efectuat al terreny i el que això va poder representar amb els mitjans de llavors, tenint en comte la seva duresa i disposició.
Amb el pas del temps, es va dotar al parc esportiu d’una pista d’atletisme de cendra de 400 mts. i sis carrerons (reglamentaria en l’època), dotant a mes a mes a l’estadi d’una zona de salts i llançaments , amb l’ajuda de la Diputació de Barcelona, de la que era llavors ponent d’Esports el avui President del C.O.I., Juan Antoni Samaranch, un altre dels grans mecenas del Club , que va inaugurar personalment la remodelació de les instal·lacions.
La citada pista, rodejava l’únic camp de Rugby homologat en aquells temps pels organismes internacionals en quant a dimensions reglamentaries, de tot l’Estat Espanyol, dedicat a la pràctica exclusiva d’aquest esport.
A principis dels anys 50 es construiria la piscina de 33 mts. de llarg (també perfectament reglamentaria per aquells temps) dotada de vestuaris, trampolí i zona de solàrium amb herba i terrassa, que va resultar ser la primera piscina pública d’aquestes característiques de la comarca.
Anys mes tard es va habilitar, en una zona annexa, una piscina infantil a la vegada que es va anar millorant la instal·lació, dotant-la d’uns moderns equips de depuració.
A aquesta piscina per la meitat dels anys cinquanta, es varen començar a realitzar els Cursets de Natació Escolar i Utilitària, en la qual cosa la entitat també va ésser pionera i per mitjans dels quals, innumerables Santboianes i Santboians varen aprendre a nedar generació darrera generació i varen trobar un lloc de relació i coneixement que la varen convertir en un dels llocs amb mes intensa vida social de Sant Boi.
També a principis dels anys cinquanta, es va construir la pista poliesportiva actual, primer amb el pis de terra apilonada i desprès asfaltada, a on s’han practicat, en diferents etapes i amb mes o menys èxits, el basquetbol, tant masculí com femení, el Handbol, el Hoquei sobre patins, etc., i fins i tot sessions col·lectives de gimnàs funcional, portant-se a terme aquestes activitats, en la major part de les vegades, com seccions federades del Club, mantingudes i organitzades per l’empenta d’entusiastes delegats dels diferents esports esmentats, alguns dels quals, amb personalitat important i llargament recordats en la vida del Club, del que es podria citar com exemple l’inefable i malauradament ja mort, Jaume Royo, jugador, entrenador, àrbitre de basquetbol i directiu del Club que va marcar tota una època.

Fins l’any 1971, al terreny immediat a la piscina, hi havia un camp de fútbol, que a mes a mes de servir per entrenar als diferents equips de Rugby de la entitat i per tant preservar el camp d’herba, s’utilitzava tots els caps de setmana per jugar partits de fútbol entre els equips federats de la Vil·la que ho necessitaven i el llogaven al efecte i el propi club va a arribar a tenir un equip juvenil, que era el màxim nivell que no exigia ni una mica de professionalisme i que jugava el Campionat de Catalunya de la seva categoria.

El 1971, i amb l’ànim de modernitzar les instal·lacions, posar-se al dia i obtenir un rendiment econòmic que permets compensar les despeses mes importants, necessàries per mantenir el Club, i desprès d’ésser aprovat en una assemblea extraordinària molt moguda amb polarització en dos grups d’antics i joves socis sobre la necessitat o no del projecte de futur, es van construir sis pistes de tennis i un frontó amb els seus corresponents vestuaris masculí i femení, així com, aprofitant l’esforç a realitzar, es va incloure en el projecte la edificació d’un modern edifici que contindria, un bar, a sobre del quin es van situar les sales de reunions i juntes, la secretaria i els arxius del Club.

Ja que com fins aquells moments l’allumenat del terreny de joc havia estat mes aviat pobre, amb un o dos punts de llum suportats per pals de fusta que, per concentrar la llum en els dos únics llocs del camp, feia que quedes gespa definitivament danyada just en aquestes zones de manera definitiva, es va decidir, i també dins de l’esforç de modernització de les instal·lacions, dotar a l’estadi de una il·luminació mes moderna i eficaç.

Per això, es varen aixecar quatre torres metàl·liques per suportar la il·luminació del camp, que ha permès, a mesura que s’han anat ampliant les potencies lumíniques i millorant la qualitat de la instal·lació elèctrica, no solament la possibilitat de entrenar per la nit, practica habitual a l’esport amateur, utilitzant de manera homogènia tot el terreny de joc, sinó jugar partits nocturns cada vegada en millors condicions.

Cal , també, fer esment de les diverses millores efectuades als vestuaris en el transcurs dels temps, amb remodelacions, ampliacions i reestructuracions en quant a capacitat, comoditat i higiene, afegint-se en el seu moment la millora que representava el disposar d’aigua calenta, i en los últims temps, la construcció d’un modest espai mèdic, que cada vegada s’ha anat dignificant mes.

El petit edifici situat al costat dels vestuaris de la piscina, també ha sofert evolució amb el pas del temps, doncs es el lloc on ha estat situat el modest bar, que solament obria els dies de partit, ocupant la meitat de la construcció, estant destinada l’altra meitat, durant molts any, a domicili d’un empleat del Club, el qual, malgrat el reduït espai disponible, se les arreglava per acomodar a tota la seva família i que era l’encarregat del manteniment i la vigilància de la instal·lació, així com de cobrir el taquillatge els dies de partit.

Amb la construcció del nou edifici per les dependències del Club i deixar de tenir un empleat vivint a la instal·lació, es van iniciar diverses etapes d’obres en aquest petit edifici, al que sempre se li ha dit carinyosament per part de jugadors i directius, “la barraca”.

La mes important va ésser la remodelació de l’espai interior, pintura i condicionament, construcció d’una barbacoa exterior i pintat d’un mural obra de Juan Vera Sillero “Juanillo”, copia exacta de una reproducció al carbó del quadre original existent al museu de l’Estadi de Twickenham, a Londres, corresponent a la col·lecció recordatòria dels primers enfrontaments entre l’Anglaterra i Escòcia, mural tan perfectament reproduït, que àdhuc compte amb l’error de l’original, consistent en que, en la zona central del quadre, a on es mas intensa l’acció hi ha dos jugadors subjectant la pilota i d’altres agafant als primers, i justa allà es pot veure un jugador amb tres cames, sense poder-se atribuir aquesta tercera cama a cap dels qui l’envolten, per disposar cadascú de les seves dues “reglamentaries”.

Aquestes importants obres van ésser portades a cap pels propis jugadors que en aquell moment composaven les plantilles del Club, aportant cada un el treball del que coneixia i el que no, fent de peó, carretejant materials, tot sota l’impuls del indispensable Rafelet Ventura, capaç d’ il·lusionar i aglutinar els esforços dels jugadors, amb l’objectiu de disposar de lo mes semblant a allò que els anglesos anomenen “Club house”, local destinat a conservar records, organitzar tercers temps, dinars, sopars i festes.

Mes tard i amb ajuda de subvencions, però sempre amb l’entusiasme de tots, se ha anat millorant aquesta instal·lació, dotant-la de cuina industrial, mostrador nevera, taula de cuina i armaris, així com una dotació de vídeo i televisió que completen una gran sala en las parets de la qual, poden trobar-se fotografies i records de totes les èpoques del Club, sala en la que es disposa de llargues taules a les que els jugadors de les diferents categories organitzen els seus tercers temps, festes y àpats de germanor les quals coses ajuden a mantenir el indispensable esperit de Club.

Es interessant, també, contemplar l’evolució del temes com el segat i regat de la gespa del camp de joc que ha passat en pocs anys, de fer-se a mà amb dalla o segadora a corró manual i per consegüent no massa perfectament amb algun que altre segat “animal” (l’autor recorda mes d’un estiu, que era quan l’herba estava mes alta per la falta d’us, haver vist en el camp de joc un “equip” de bens peixent mansament i rebaixant, per lo tant, l’alçada de l’herba), al mecanitzat per mitjans del tractor – segadora adequat que es va adquirir en el seu dia no sense esforç.

En quant al rec, des de la senzilla manega d’aigua manejada per l’empleat o el voluntari de torn, al últim sistema automatitzat i programable que permet regar tot el camp pràcticament a la vegada i de forma homogènia, passant pels diferents sistemes de rec, sempre amb la il·lusió de mantenir en las millors condicions una gespa indispensable per practicar en las millors condicions el nostre britànic esport.

Per mantenir la gespa en condicions, s’ha estat investigant la forma i aprenent sempre d’altres llocs, això doncs es va veure, al anar a jugar partits al Sud de França que en les localitats de la Cerdanya Francesa , es tractava el camp de joc, al acabar la temporada, afegint-li , desprès de llaurat, o si no es feia, en lloc de llaurar, una capa dels restes que quedaven a les eres desprès de batre el blat i que no era ni gra ni palla, anomenat a les comarques del Baix Llobregat i pròximes “boll”, que cobria tres objectius: conservava la humitat desprès de regat, al créixer l’herba mantenia una capa tova sota d’ella i per últim, al descompondres, tenia efectes d’adob per la terra que la suportava.

La recollida, carrega, transport i estesa pel camp es feia pels propis jugadors al final de la temporada, convertint aquesta jornada de treball en una festa , malgrat les picors per tot el cos degudes a la falta de costum de remenar la palla, jornada que acabava amb un bany a la piscina i un berenar.

A l’altre extrem, es troba l’anècdota ocorreguda en ocasió d’una visita, sobre l’any 1980 del llavors Seleccionador Nacional Cadet, el gales Morgan Thomas, al que se li va preguntar, sempre amb l’ànim d’aprendre com millor manejar el Club, però amb un cert candor, quins problemes tenien al País de Gal·les amb la gespa, a la qual cosa va contestar amb evident humor anglès: ………. bolets ¡¡¡¡ i desprès de tan sorprenent resposta del Gales els directius es varen donar comte de que no es podia comparar la sequedat de la nostre terra amb l’excés d’humitat de les terres Gal·leses.

Amb tot i això, les instal·lacions es van anar envellint i devenint antiquades i obsoletes i calia donar-lis un gir important, per la qual cosa el Club no contava amb res mes que la propietat del terreny i la voluntat de negociar amb les administracions, amb l’encàrrec dels seus associats de que no es perdés el patrimoni acumulat durant tants anys i així es varen emprendre negociacions amb l’Ajuntament de Sant Boi, per tal d’assolir un acord que portes a rejovenir les instal·lacions i retornessin a la entitat a estar en la davantera una vegades mes, en quant a equipaments esportius en l’àmbit de la Vil·la.

Desprès de molts anys de tires i arronses, i negociacions que es varen perllongar pel mandat de tres presidents de la Santboiana i dos batlles de Sant Boi, es va arribar a una solució, que per lo innovadora i imaginativa, entenem que pot servir d’exemple a altres entitats que es trobin en el mateix cas que la entitat degana del Rugby de l’estat espanyol : Es va arribar a l’acord de cedir per 35 anys l’ús de fruit dels terrenys (que continuaven estant propietat de la Santboiana) a l’Ajuntament de Sant Boi, i aquest finançava en gran part les obres per construir un nou estadi de Rugby i unes instal·lacions annexes que contindrien en un principi, gimnasos, piscines cobertes i descobertes, camps de futbol sala, pistes de tenis, frontó i padle, a mes a mes dels serveis necessaris per fer funcionar aquest complex, amb un excel·lent pla de reintegre de l’import finançat , al llarg dels 35 anys de cessió de l’ús de fruit.

El compromís es va arrodonir amb la formació de un Consorci public-privat entre la UE. Santboiana i l’Ajuntament de Sant Boi, així com una Societat del mateix caire, per tant de garantir que la explotació del Complex esportiu , anomenat en honor del fundador Complex Baldiri Aleu, seria prou eficient per garantir els compromisos de reintegre de la Santboiana, a la vegada que dotava al poble de Sant Boi, d’unes instal·lacions de primer nivell en el rovell de l’ou de la Vil·la.